Pànic electoral o nova esperança?

El panorama sobiranista català està tapat de núvols grisos i envoltat per la voracitat judicial i partidista. Per si fora poc, s'hi ha afegeix un tercer element advers: l'ombra del rupturisme independentista .Urgeix un stop reflexiu.

Govern o eleccions. Govern amb el vist i plau dels jutges, la Moncloa (el 155), la CUP i un candidat net a curt i llarg termini. O eleccions autonòmiques amb un munt d’incògnites per a un catalanisme angoixat en un marc espanyol de confrontació i sense pressupostos. Dos fantasmes imminents que assetgen partits i parlaments. Cal estirar la corda fins arribar a l’abisme? S´imposa un stop al rupturisme sobiranista i al deteriorament democràtic. Urgeix més maduresa política digna d’un Parlament autonòmic restaurat abans que una república amb el 47% de vots insuficients. No es poden cremar etapes. Per què córrer el risc innecessari d’un desastre electoral? Només s’explica per egoisme partidista. “No és cap tragèdia fer eleccions”, diu Puigdemont, com a últim recurs, però. JuntsxCat i els socis d’esquerra llançaran per la borda els drets conquerits el 21-D per desavinences internes, temptats per l’atzar del tot o res? C’s, PSC i PPC resten a l’aguait les 24 hores per abraonar-s’hi. Eleccions forçades per la insolidaritat o traïdoria de la CUP? Seria imperdonable sacrificar i condemnar el futur sobiranista de Catalunya a la paperera de la història. L’ultimàtum de la unitat inclusiva és l’únic comodí per evitar l’escac i mat del 21-D, investint un president neutral i efectiu. El nombre de candidats no dóna per a més malabarismes i combinatòries. Prou de giragonses després de tres mesos d'equilibrisme mentre el 155 fa estralls majúsculs contra un catalanisme sòlid fins ara i les institucions guanyades a pols durant dècades. L'independentisme està amenaçat estadísticament per la desmembració d'uns líders polítics que no troben la brúixola comuna per rectificar el camí d'una DUI erràtica i forjar una nació legítima sense presses. No colen falses il·lusions i promeses de recomposició aparent quan veiem un partidisme -sense excepció- que busca ansiosament l’hegemonia individual. L'encerclament de l’Estat amb la vènia del poder judicial com a botxí executor no permetrà cap  distensió dels presos polítics, vilment acusats de subjectes tumultuosos contra la integritat estatal. El temps juga contra la societat catalanista mentre s’enforteix l’argumentari unionista que aplaudeix les picabaralles del rival. Quant pitjor millor. El tripartit del 155 fa guàrdia en nom de l’imperi de la llei. Contra Catalunya tot s’hi val en nom del patriotisme més visceral. Si els resultats d’uns comicis legals no aconsegueixen la validesa als ulls de la justícia  i del govern espanyol, autor i actor en funcions de la Generalitat, Catalunya restarà predestinada al continuisme colonialista de “peix al cove” i a compartir eternament el cafè per a tots. Serà la moneda de canvi d’una llibertat condicionada a la dependència centralista: la negació dràstica a una emancipació singular i respectuosa amb les conseqüències més sinistres si opta per la desobediència. Un procés penal obliga esgotar totes les vies judicials. El poder constitucional i una justícia lenta -quan interessa- seran les armes estatals abans no arribi una resolució internacional favorable a la república catalana. La millor sentència és la unió política d’un poble davant les urnes. Fem història unitàriament sense rancors, egoismes i supèrbia.

Ramon mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga 13/3/2018