L'angoixa del "vull i no puc"

El sentiment de frustració neix de la impotència per actuar lliurament. No cal estar entre barrots, que és el pitjor. Tenir drets i no poder-los excercir és viure en una presó mental.

És el desconcert que viuen molts catalans provocat pel desgavell polític del país i l'absència de govern autonòmic. El guirigall que provoquen governants i jutges, invita engegar a rodar el compromís amb les urnes. Però, el passotisme seria un decisió equivocada. El primer impuls d'impotència sobre uns drets que s'esmunyen de les mans com un peix relliscós ha de passar pel sedàs de la raó i deixar fer el ridícul espanyol a Europa. És el trencaclosques caòtic que pateix Catalunya pel desencaix de peces, tot i tenir-les totes. Peces deformades de fora i de dintre. No constituir Parlament fins esgotar les possibilitats legítimes amb un repte portat al límit entre l'executiu i la judicatura,  compensarà les esquerdes institucionals i sobiranistes que generen les desavinences partidistes? A nivell nacional, el caos jurídic-polític per enderrocar Catalunya fins l'última pedra, quan tocarà fons? Fins quan el segrest de la llibertat de pensament, del cos i de l'ànima empresonats? Prou d'utopies sobre la fractura social pel trencament de la unitat patriòtica comandada per l'imperi de la llei. La primera llei inviolable és l’autonomia de l'ésser humà per fer-les i canviar-les quan calgui i per majoria democràtica del poble. Per què s'impedeix als catalans fer un referèndum pactat  com en altres països? Per por a perdre el motor de la seva economia que no han sabut tractar i administrar amb equanimitat, com a una colònia d’antuvi.  El xoc final és la resposta a una falta d’emancipació acordada –com fa un pare amb el fill major d’edat-, evitable fa dècades i segles sense cap secessió. La història és testimoni d'aquesta tossudesa hispànica a negociar. La trista criminalitat d'ETA mai hauria existit si Espanya hagués permès als bascos un referèndum  a temps per decidir el seu futur. "Si es pot parlar de tot en absència de violència", per què no s'aplica l’eslògan al poble català sempre pacífic en les seves manifestacions i sol·licituds? Polítics i jutges contribueixen ben  poc a desactivar l'escalada de rivalitats mútues. La ciutadania està esperant fa anys una alternativa que respecti la seva singularitat i el dret a decidir. Amb l'Estatut del 2006 Catalunya va referendar la seva vocació legal de "poder i voler" per viure en harmonia, però, el Tribunal Constitucional va truncar les aspiracions comunes de benestar amb la sentència nefasta del 2010 que ens ha dut al dia d'avui. Si és de savis reconèixer els errors, ens queda molt per aprendre i rectificar.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 23/4/2018