Acord sobiranista o eleccions

El calendari imposa data, govern o eleccions. Nedar a contracorrent dels tribunals i dels governants que els manen és duríssim. El laberint no té fàcil sortida en un marc hispànic autoritari. La mediació europea arribarà a temps, abans de la descomposició democràtica dels país?

S'albira a l'horitzó un avís de navegants per evitar el naufragi d'Espanya i Catalunya. Govern efectiu sense més demores o eleccions. Espanya ha negat alternatives d'entesa amb una severitat judicial desmesurada. Des de quan un tribunal veta la investidura parlamentària en un país democràtic? La justícia espanyola per què difereix tant de l'europea? Puigdemont ha demanat paciència als ciutadans, unitat als partits i lògica  segons els resultats i drets del 21-D. És la recepta dels sentiments, de la raó i de l'eficiència. Urgeix una estratègia política resolutiva d’un govern o entrem en una dimensió electoral desconeguda. La batalla entre jutges arbitraris, fiscals  amb guions o relats fantasiosos i la maquinària trituradora de llibertats del govern no s'aguanta com a sistema polític de país. S'imposa la unificació independentista com a resposta sense cap esquerda o s’instal·la el nacionalisme espanyol per decret del 155. Ni adéu a l'autonomia ni a les esperances republicanes. Els daus de la sort confiats a l'atzar d'unes eleccions autonòmiques, multipartidistes, alimentades per l'ambició portarien Catalunya a un carreró de difícil trànsit. Les urnes del 21-D van ser una oportunitat d'or per reeixir amb una majoria més folgada. Fou culpa d'una llista unitària desestimada? Possiblement. Com s'ha administrat una victòria relativa fins el punt de no saber formar govern després de quatre mesos? Per la trencadissa d'objectius comuns o d'aspiracions desmesurades? La culpa no és exclusiva dels tribunals negant drets als candidats presidenciables. La falta d'unitat sobiranista va dur la derrota del pla C -investidura de Turull- que estaria o no empresonat, però, el 155 no  trinxaria més les institucions catalanes a hores d'ara. No ha estat suficient l'alliçonament? La paciència del poble no és infinita ni les manifestacions seran eternes. Prou de teories possibilistes si no volem que l'adversari en prengui candela i agafi la torxa del relleu al Parlament. Què en quedaria de la singularitat econòmica, lingüística, cultural i de TV3 a Catalunya? Només lamentacions estèrils. Els escarafalls de Pedro Sánchez que s'esquinça la vestimenta pel fracàs negociador de Rajoy són pura hipocresia recolzant la repressió catalana. Què faria si tornés a governar el socialisme espanyol? El mateix que no va fer o va fer tan malament com la destrossa de l'Estatut 2006. Aquesta triple cruïlla d'un govern autoritari, una judicatura polititzada i una oposició venuda a la causa patriòtica fan inviable una sortida airosa del litigi territorial. Només una mediació internacional mitjançant un referèndum legal i vinculant pot aturar mals majors. Instar la via del diàleg és una obligació de Puigdemont malgrat que sense fruits i l'oposició reial  amb discursos a porta tancada sobre les sagrades lleis intocables. Novament  s'actualitza el model  postfranquista disfressat de modernisme i de seguretat antiterrorista, ara contra els CDRs. Curiosa forma de combatre  el secessionisme  i de pretendre enterrar alhora la corrupció política.  Obliden que el poble té memòria històrica, no perdona maldats reiteratives ni renuncia els drets democràtics inherents.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 17/4/2018