L'últim que apagui la llum

Un relleu de governs no solament afecta persones dels executius canviants, també als votants del carrer. Tots estem expectants de les innovacions que suposem arribaran. La Generalitat i Moncloa tenen molt a dir i fer després d'uns silencis massa llargs.

Així ha estat el comiat del govern Rajoy, a la francesa. Aquí no ha passat res. S'han lliurat les carteres ministerials amb rigor protocol·lari i a buscar la millor porta giratòria. Per recollir favors atorgats?  Ens han fet fora pel complot de l'oposició  -pensen i diuen-, no per la  incompetència governativa. Com si els jutges, aquests sagrats oracles de la llei que sempre s'han d'acatar, no tinguessin res a dir a casa d’un PP corrupte. Només condemnen el sacrilegi independentista, col·laboradors del sanchisme. El  govern censurat ha marxat gloriós dels seus encerts contra la crisi sense ajut europeu –a costa del poble-, i sense autocrítica ni demanar disculpes d'uns errors encadenats i progressius. Deixant la política no s’enterren les seqüeles matusseres. D'aquí la derrota del balanç final que sis salvapàtries es barallaran per regenerar o capitanejar la caravel·la d’un PP a la deriva. Un govern que va traslladar a la judicatura el conflicte creixent de Catalunya per covardia, confiant en el remei del temps i mirant un altre lloc. Qui oblida els cops de porta de Moncloa propinats als presidents de la Generalitat fent cua per dialogar? L'escut constitucional i l'imperi de la llei no els eximeix d’un mea culpa. La vicepresidenta Santamaría -de mans netes-, per l'odi exacerbat en sessions del Congrés i com a portaveu cada divendres per reforçar el virrei Millo, el seu martell executor del 155. El ministre Zoido, director d'orquestra de l'1-O per la malaltissa persecució policial i les falsedats contra el pacifisme del poble català. El ministre Català, el cervell manipulador, per l’acarnissament contra els presoners. Senyor Rajoy, el major orgull d'un president sempre serà servir i deixar votar amb llibertat el futur dels pobles, no tractar-los com a súbdits. D'haver-ho fet Catalunya no estaria massacrada i amb presoners, continuaria en la Moncloa i una Espanya plural no hauria emmalaltit escoltant-la. La tossuderia del seu " no quiero y no puedo" ha quedat en un no res, llevat d'un PP esmicolat i un Sánchez de president. El president Torra demanarà al rei que reconegui  la repressió verbal del seu discurs desafortunat del 3-O contra Catalunya. Amb una sàvia rectificació i fent costat a un govern predisposat a canviar, podrien arribar fets de concòrdia i un nou camí enriquidor bilateralment. El primer signe, la llibertat dels presos polítics i un judici just, no d'escarment. Després, presentar propostes nacionals sobre la singularitat de Catalunya i el finançament. Tercer, deixar votar el poble entre els oferiments estatals o marxar sense destruir relacions europees ni mercats interiors. Només la negativa sistemàtica a tot aporta més foscor. Una decisió política intel·ligent mai acaba per apagar la llum. Ans el contrari. Busca claror  basada en la llibertat democràtica plural per damunt dels criteris uniformistes.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/6/2018