Governs quimèrics o d'entesa

L'esperança de millora política és l'ultima cosa que es perd. D'aquí els 100 dies de gràcia als dos  nous governs. Què n'esperen un de l'altre? Els tsunamis de quinze dies fan dificil de pronosticar res. De moment paraules i més paraules.

Quin projecte té Sánchez i el seu equip per a Catalunya? Que n'espera Quim Torra del govern d'Espanya? Les dues preguntes i mare dels ous no mereixen respostes impositives. La solució és del poble i  escapa de les mans governatives i judicials. Les  idees lluminoses de l'oposició s'esfumen sovint quan arriba a Moncloa. El diàleg i més diàleg suggerit i promès on està i sobre què? Catalunya sempre estarà marcada per l'estigma del club 155 integrat pel PSOE. Un referent i diana fàcil que tots els i les   flamants ministres -d'Interior i d'Afers Exteriors, en especial- tindran ben present. No serà que faltin propostes resolutives de Mas i Puigdemont. Ara, però, hi ha dues prioritats urgents: treure els presoners polítics i el retorn dels exiliats. El polític que ven consells des de la rereguarda i esquiva responsabilitats de governant quan li toca és un polític  oportunista. Si es pot parlar pacíficament de tot -diuen-  i defensar les ideologies legitimes més diverses, per què és jutjada  l'autodeterminació com a delicte de rebel·lió o desobediència? Quina contrapartida  efectiva ofereix Espanya a un diàleg protocol·lari? Tant unilateral és imposar la indivisibilitat territorial com la demanda d'un Estat propi de dos milions de ciutadans. La bilateralitat com a solució compartida només pot sortir dels subjectes de dret al pronunciar-se mitjançant un referèndum legal que la Constitució no nega. Polítics de torn de dretes, centre i esquerres, no enganyeu  amb falses esperances sobre el futur. El procés català no ha mort. El 155 va ser una etapa injusta i perduda de letargia que ara revifa amb més pujança. Els dos governs recentment estrenats, sorgits d'una guerra de partits, mostren aparences de reconciliació superficial barrant la porta exclusiva de les urnes. No hi haurà cap màgia en 17 ministeris -tants com autonomies- llevat d’escoltar els amos de la democràcia. La paraula ho diu tot: govern del poble. Només la llei de les majories nacionals, regionals i locals basades en la decisió lliure de cada àmbit pot liquidar enfrontaments històrics. On està la plurinacionalitat que recull i proclama la Carta Magna. El model autonòmic ha mort per injust i estèril. El mapa de 17 governs, la majoria dependents de la caritat estatal, és inviable. Doneu pas a la reagrupació regional en forma d'estats federals amb autosuficiència plena. Cap privilegi per a ningú. Qui vulgui que sigui locomotora de la seva pròpia càrrega com funcionen les nacions democràtiques arreu del món civilitzat. La llibertat votada per majories no trenca mercats ni societats. S'enriqueixen com tota pluralitat  lingüística i econòmica. Supeditar un govern territorial a una centralitat simètrica és reduir potencials  autòctons. L'obsessió per la integritat patriòtica és una quimera de segles passats basada en la lluita de classes socials i la llei colonial  del més poderós. La igualtat de drets de govern a govern és l'única forma d'entesa per resoldre conflictes nacionals i regenerar parlaments regionals sense hostilitats internes. No oblidem que el govern de Sánchez necessita també dels 17 vots independentistes per subsistir.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 10/6/2018