Opacitats d’un Estat de drets

Les picabaralles entre governs responen totes a una manca de transparència entre els governants i les institucions. Les conseqüències deriven en contra del ciutadà en matèria de justícia i llibertat limitant els seus drets en tots els àmbits.

La transparència de les balances fiscals ha estat un fracàs permanent. Quan s'han publicat -casualment- mai han coincidit les xifres de l'Estat amb les valoracions de la conselleria catalana. L'excusa dels mètodes diferents han deixat penjat als contribuents. Si el ministeri d'Economia sap què inverteix cada mes a Catalunya, també coneix què hi recapta i la quantitat que no retorna mai. El control estatal mensual de Catalunya  -única autonomia fiscalitzada sense el 155-, permet saber al cèntim el balanç de la caixa recaptadora i expenedora. Quin és el percentatge exacte de solidaritat variable o fixa aportat pels catalans? El diferencial de cada mes, trimestre i any? Si Hisenda ha estat amatent sobre les inversions de la Generalitat per evitar desviacions tenim el mateix dret al seguiment dels nostres impostos. Les oficines  del govern espanyol a Catalunya en cada àmbit departamental no són fantasmes per a la butxaca del ciutadà. On va a parar cada euro? La mateixa informació estatal sobre  les inversions del FLA a Catalunya la volem sobre  els nostres tributs. Són obligacions bilaterals en matèria econòmica i política, de govern a govern, no com a súbdits. Un exemple més de disparitat: si el monarca no pot  parlar d’afers polítics amb el president Torra, perquè el mateix rei pot recriminar el poble català sobre temes sobiranistes -pura política- per ordre de Moncloa? No és el baluard de la unitat, el problema. És el  reconeixement humiliant que Catalunya  és el motor econòmic d'Espanya. Que la productivitat catalana supera  la mitjana nacional. Que el manteniment de les pensions i la SS no seria deficitari si la resta d'autonomies aportessin la mateixa proporcionalitat que Catalunya. Amb tants despropòsits i greuges, per què estranya que més de dos milions de catalans vulguin marxar? Perquè són tractats fiscalment de manera injusta fa segles i perseguits per la seva llengua i cultura. No són tòpics ni victimismes. La indivisibilitat constitucional és un formalisme modificable com la immunitat reial, d’origen medieval. Si Catalunya fora una regió amb recursos propis insuficients seria independent faria dècades, d’haver-ho demanat. No és impossible compaginar justícia i democràcia amb una economia equilibrada i llibertat. Sempre desemboquem al mateix mar de les urnes referendàries. Si Espanya vol ser Europa no tindrà més escapatòria. La transparència i la lliure voluntat de la ciutadania sempre  s'imposa a la rigidesa legalista, tard o d'hora. És l'única regla d'or del diàleg. Però, el món governatiu i la judicatura del país evidencia manca de professionalitat i menysteniment de valors bàsics. Polítics que han perdut la vergonya agenollats a la covardia i jutges aparcant la dignitat de la justícia igual per a tots. Calen “reformes mentals” en el sistema, diu la ministra de Justícia. Sentències qüestionades treuen de polleguera a una societat democràtica. La realitat de l’oligarquia fàctica gira al revés? L’odi és el revers de la concòrdia entre territoris. Fets quotidians ho confirmen. No poseu a prova l'opacitat dels poders. L’aparent impotència d’un poble pacient té limitacions. La repressió és la pitjor consellera i com diu Tardà, a la presó no hi cabem tots.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/6/2017