Prendre riscos bilaterals

Catalunya i Espanya estan d'estrena amb dos governs ansiosos de diàleg  i acabar el conflicte bilateral. Amb presos polítics és impossible. Amb un PP sepultat la democràcia tindrà més via lliure. El PSOE sabrà enlairar el vol sense complexos?

Una invitació obsessiva del president Torra enfront de dos nous governs i un aparent totpoderós PP que s'esmicola. En un país amb democràcia real no hauria passat amb el respecte a les minories i a l’Estatut votat sense trossejar-lo. Espanya, però, s'ha governat fins ara amb majories absolutistes dictatorials, el tot o res. La lliga política en mans d’àrbitres catalans i bascos, els dos petits i grans rivals de l'espanyolisme més unitarista i feudal, ha trencat el monòlit bipartidista. El blau nacional s'ha tenyit de vermell amb multicolors. L'imperi d’un PP cau per l'ambició desmesurada i corrupta gràcies la tenacitat del sobiranisme català i abertzale amb el suport de Podemos. Cau l'inventor del 155 contra una Catalunya humiliada l'1-O. L'estratègia aritmètica dels imprescindibles que la Generalitat ha tastat en mans de la CUP més d'una vegada, foragita Rajoy de Moncloa, víctima del propi fangar. La unió de petits gegants s'imposa al colós amb peus de terrissa. S'engega la moviola de la política cooperativista. Pactisme i flexibilitat amb el govern socialista o desobediència? Els quatre vots  cupaires permetran al Parlament sobiranista negociar a Madrid amb ERC i PDeCAT o es plantaran? Els republicans no estan per a més peix al cove. Tampoc hi hauran concessions secretes com sospita C's. Tot a plena llum. Els dos blocs catalans actuals poden escindir-se en tres: conservadors perdedors,  comuns amb  socialistes,  republicans indepes. On estaria l'eix de la majoria parlamentària decisiva? Deslliurats del 155 romandrà el caos polític amb presos i exiliats. El jutge Llarena té les cartes judicials i polítiques sobre el tauler. A què jugarà? L'evidència descarada de que la justícia i la política són inseparables. Dies de pena i esperança. De plors i somriures. De tempestes  i  calma insegura. Tot canviarà ràpidament  sense garanties d'estabilitat a l’aguait del respir i moviments dels estrenats consellers i ministres. La vella política de la transició bipartidista no es resigna, però, a enterrar ideologies arrelades, ni cedir al reformisme plural que reclama el Cercle d'Economia amb un nou Estatut. Refer el vell seria un pont inicial, no un objectiu final per abastar la fita republicana, l'autodeterminació. Ho podrà entendre l’executiu de Madrid amb una oferta realista, neta de revengisme? El neoliberalisme falangista de C's, usurpador del patrimoni del PP, restarà amatent per impedir-ho. El recorregut dels dos rivals posarà en escac el govern de Sánchez que intentarà salvar el vot dels seus entronitzadors fins els comicis. El poble no es deixarà entabanar amb promeses sense fets. Una capa superficial d'asfalt no redreça un camí tortuós. Obrirà portes a un referèndum vinculant o seguirà escoltant les sirenes uniformistes del 78? Catalunya no vol peixet ni més engrunes. Sap pescar i vol el pa sencer. Amb simples gesticulacions no s’aixequen barreres ni brollen solucions. La desobediència desapareixerà com a ressort de protesta? Catalunya espera canvis de profunditat a mig termini i més transigència immediata. És el discurs esperançador de Quim Torra. No anar a pitjor serà positiu, però insuficient.  Parlar de república a Espanya no és cap sacrilegi socialista. S'atreviran fer costat al republicanisme català? Pujaran al ring polític constitucional per trencar lligadures i vets parlamentaris del TC? Per donar vida a la plurinacionalitat es requereix diàleg incondicional, trencador i agosarat. S'apropen hores de vertigen polític i de miracles quasi impensables fins ara: desfer-se de motxilles carregades d'immobilisme espanyolista per encetar un federalisme penjat a les beceroles fa dècades. On són les teories federals del socialisme? Una nació de nacions no és l'objectiu de la República Catalana independent, però, posaria punt i final a un fals autonomisme asfixiant. Normalitzar és arriscar a Espanya i a Catalunya en nom de la democràcia efectiva.

Ramon Mas Sanglas- Sta. Eugènia de Berga, 5/06/2018