Singularitats territorials indefinides

La batalla entre els dos governs serà inevitable i amb artilugis combatius ben diferents. La realitat territorial espanyola tan ambigua -nació, nacionalitat i regió-  està condicionant el conflicte català. Un embolic històric amb greus conseqüències d'enteniment.



Si algun territori és divers i desigual en clima, geografia, costums, folklore, gastronomia, idiosincràsia i caràcter dels habitants és la península Ibèrica. Pretendre aglutinar per decret tanta dispersió d'elements alhora que valors enriquidors és paradoxal i contra natura. És la mare de la confusió que consagra una Constitució ambigua sobre el concepte nació i nacionalitat que divideix la societat en immobilistes, independentistes i unionistes de més autogovern. Si cultura secular  i  llengua pròpia són dos ingredients essencials de la singularitat, per què Andalusia  s'atribueix el rang de nació com Catalunya, Euskadi i Galícia? Té cultura històrica musulmana, però, el castellà com a llengua única. El tercer condicionant és l'autosuficiència econòmica que només catalans i bascos compleixen i per extensió la Comunitat Valenciana i les Balears, també solvents, amb història i parla bilingüe  fa segles  Aquí rau la batalla entre sobiranisme i estats federals contra l'uniformisme autonòmic artificial d'un segon cafè. Catalunya porta 10 anys sense Estatut legal imposat pel TC, que el poble no ha votat. Retornar a la legalitat no és cap singularitat, és un dret democràtic. Reformar la Constitució en base a la igualtat simètrica seria la trampa que no cauran bascos, catalans i regions autosuficients. D'aquí ve la rebel·lió unilateral sobiranista. Sense singularitats reconegudes no hi ha pluralitat constitucional. Els nacionalismes pràctics s’avantposen als ideològics per superar  conflictes bilaterals. Una escola simètrica que no ensenyi a compartir la pluralitat i el multilingüisme nacional -una nació de nacions, estats federats o independents- ens portarà a més confrontació social. Totes les receptes polítiques que circulen per solucionar la mal anomenada "qüestió catalana", passen per acceptar els drets de la diversitat  efectiva. Prou de ficcions econòmiques basades en cooperació, lleialtat constitucional, solidaritat i igualtat, construïdes sobre una estructura dictatorial de 40 anys i contra el dret a autodeterminar-se. És el  problema espanyol inviable -no català- dels que no volien l'autonomia, conscients de l'autoinsuficiència. La solució era i és aplicar l'adagi de "la unió fa la força", ajuntant regions deficitàries i menys duplicitats de governs superflus. Una opció intermèdia entre 17 autonomies irreals i uns estats independents o federals. El diàleg entre Torra i Sánchez pot començar amb mútues concessions acaramel·lades pel bloc unionista. La realitat no pot acabar sense  la decisió del poble amb un 80% de catalanisme viu, que veu i vol uns presos polítics lliures per innocents. Si voldrien també una República Catalana són figues d’un altre paner. Estem en fase de desbloqueig de dos governs creuats al Congrés sense rendicions al parlar de "condicions". La negociació s'ha de basar en la multilateralitat d'aliances sense  simbolismes ni exclusions. S'imposa una convenció catalana d'àmbit polític, d’entitats civils i sindicals. La unitat majoritària interna serà la força imbatible a Madrid per exigir un segon referèndum 1-O, autocrític, oficial i pactat. És l'única sortida de la polarització dels tres blocs granítics de la societat catalana contra un Estat negat al diàleg amb fets democràtics.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 27/6/2018