Autodeterminació o Estatut nou

Tot es mou com l'univers. En política i la judicatura també. Només cal que tot giri en la mateixa direcció per evitar cataclismes. La normalitat només té cabuda en la llibertat democràtica i l'actualització legislativa  a través de les urnes.

Una disjuntiva tan polèmica  com arriscada plantejada al Congrés per decantar els catalans sobiranistes confusos. Ha aparegut l'estrella del primer diàleg  negociador? El mot amfitrió  és el verb "votar"  entre la proposta autonòmica d’un nou Estatut (Pedro Sánchez) i l'autodeterminació de Catalunya (Tardà). Dues rutes divergents d'acord o de ruptura si no s’imposen els principis democràtics. És la gran originalitat de del govern central contra la secessió  catalanista? Em temo que serà una estrella fugaç que mai brillarà o ben poc. S'esgrimeixen raons per superar la crisi catalana quan és històricament espanyola provocada  amb l'Estatut 'cepillado' pel PSOE i el seu  trossejament pel TC gràcies els milions de signatures del PP. Dos pecats que no tenen rescabalament ni marxa enrere. El poble ha patit massa conseqüències durant 12 anys amb un Estatut decapitat, il·legal i no votat. La suma de fracassos i despropòsits judicials ens ha dut aquí des de l'anul·lació de l'Estatut 2006 (Maragall), d’un pacte fiscal fallit (Mas), del referèndum garrotejat (Puigdemont) i de l'autodeterminació negada (Torra). El sobiranisme català està en una altra galàxia des de l'1-O i el 21-D. La pantalla estatutària està superada. L'única sortida dual –in extremis- seria votar en referèndum vinculant un Estatut-superoferta fet per Espanya (no li caldrà cap ribotada per excés de generositat) o la independència. Però, pretendre normalitzar les relacions amb presos polítics tota negociació és quimèrica. La rendició judicial a tota extradició d’exiliats polítics obre una escletxa de llum. L’esperançà fructificarà aviat amb fets d’alliberament? La Crida Nacional està pensada per unir forces -malgrat les dissensions entre diputats sobiranistes víctimes del parany Llarena- i gestar una República Constituent, no un segon cicle autonòmic. Qui  pensi en refer una altra transició quan les autonomies agòniques no s'aguanten per enlloc, llevat les que viuen de la moma solidària, ha fet tard. Prou d’apedaçaments. Votar Sí/No un Estatut fantasiós sense més alternatives seria una regressió històrica. Què passaria si guanyés el "No" sense més opcionalitats? Continuaria la paralització i el cataclisme seria majúscul. Amb l'invent de Pedro Sánchez els unionistes tindrien una magnifica ocasió per convèncer als indepes amb pressing  social com feren els britànics liberals als escocesos. Però, no oblidem que van perdre el referèndum (40%) per escoltar cants de sirena i promeses fàcils, algunes incomplides encara. Per contra, seria el millor esperó sobiranista per demostrar la grandesa popular in crescendo,  per unir el republicanisme sense fissures.  El partidisme egoista i les estratègies electorals separades són diabòliques com la guerra de líders que no tenen cabuda en una coalició transversal d'aliances efectives. Seria imperdonable que el desacord entre polítics independentistes dividís el poder democràtic i majoritari del poble. S`ha engegat la ruleta del canvi per fer joc i transformar pacíficament la fesomia estructural d’Espanya i de Catalunya per moltes dècades.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/7/2018