L'hora de les correccions

El 9 de juliol del 2018 serà una data significativa amb la trobada de Sánchez i Torra a la Moncloa per desglaçar un diàleg polític d'anys. Sense mútues claus el forrellat no es mourà. Una oportunitat que no pot acabar en decepció. 

El professor -mai infal·lible- que corregeix els errors dels seus alumnes, és una imatge  compartida. Els equívocs poden ser lleus, més formals o de conceptes. En política, qui és el professor i qui són els alumnes? De quina tipologia erràtica parlem? Quan els mandataris electes a través de les urnes incompleixen programes promesos, són responsables de les conseqüències si no rectifiquen. Errar és humà. Reivindicar, just i necessari perquè el poble és el suprem magister que delega. En democràcia la docència s’exerceix per la voluntat popular innovant i votant lleis obsoletes. És la tasca del polític i del jutge que fan d’àrbitres, tampoc infal·libles. Fins aquí la teoria ortodoxa. Però, quan aquests estaments suprems pequen de parcialitat per una separació utòpica de poders, qui desembolica la troca amb sentències neutrals? Vet aquí el cabdell embolicat entre Espanya i Catalunya, entre el poder democràtic, legislatiu i judicial. Qui és el corregidor i el corregit quan uns suposats mestres objectius i exemplars formen part del fangar? Pedro Sánchez vol enterrar el passat 1-O, passar pàgina com si res hagués passat. Quim Torra no oblida el clam de dos milions de catalans. On està la ratlla entre la dignitat reivindicada, els drets d'uns empresonats injustament sense judici i l’Estat de dret? Voler passar plana d'uns errors estatals de manual, d'un govern corrupte destronat quan els efectes són vius, seria un salt mortal. Els errors s'hereten fins corregir-los per les dues bandes, sense maquillatges. No és qüestió de debatre qui ha d'acotar el cap o dirimir qui fa de professor i de deixeble. Els dos governs, erigits en mestres, estan en  fals respecte del passat i ningú té la raó absoluta. La troballa de la veritat -la porta de sortida- només radica en una negociació neta de trampes, consultant a tot el cos docent i discent, acatant el veredicte consultiu decidit per majoria. Rectificar amb consensos democràtic no es trencar el país. Així neixen les famílies amb la lliure emancipació dels fills quan ho volen. Així s'han definit les nacions del món, la majoria pacíficament i altres amb conflictes bèl·lics, quan va fallar la via del diàleg. Espanya no pot exercir un protectorat etern sobre regions i nacions que van ser independents, si desitgen tornar-ho a ser. Així de senzills són els processos. Sospesar la qualitat de vida política, fiscal i cultural dels catalans d'avui sota el règim d'uniformitat espanyola o valorar un nou estatus nacional propi. Abans de fer una nova transició o un catèxit transcendent, cal escoltar què ofereix Espanya -a part de repressió- per guanyar-se la permanència actual millorada. Això és democràcia pura sense por a la cultura referendària, sense cap violació constitucional transigent i mutable, com fan els països lliures del món. El 9-J veurem el primer nivell de voluntat correctora amb la trobada dels dos mestres representants d'Espanya i Catalunya. Si “la finestra d’oportunitats” de Madrid continua barrada
, la unilateralitat catalana es veurà  obligada a buscar noves vies sine die sobre una base eixamplada.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 2/7/2018

-