El maleït i llaminer poder

Els equilibris entre polítics i jutges per encaixar les peces d'un gran  trencaclosques nacional es mouen sobre la corda de dues eleccions anticipades a Catalunya i Espanya. Un laberint tan enrevessat.que no troba cap porta de sortida.

Cada vegada que s'apropa un Congrés o Assemblea d'algun partit polític la ciutadania  es posa a l'aguait. Els compromissaris en diuen refundació, regeneració o renovació direccional quan la rebotiga amaga lluites de poder i odis  encoberts. Crisis que es revesteixen de patriotisme i servicialitat artificiosa per no obrir  baguls de mals records i ferides no tancades. Hem viscut dos casos recentment. Un PP que es resisteix a ser reduït a cendres en les brases somortes d'un Aznar ressentit i mal extingit, especialista en provocacions fascistes  i fanatismes puntuals com la destrossa violenta de creus grogues en platges o places. Han tancat el Congrés en fals -sense ni mencionar la paraula corrupció- enmig de pugnes tèrboles amb la victòria d'un Casado retorçat, conservador fins la medul·la i reconqueridor de la Catalunya secessionista. Seran noves ales per a l'independentisme? Per a quan la pròxima batalla? Altrament, una antiga Convergència  remou les entranyes trossejades del PDeCat, JuntsxCat i ara Crida Nacional per presentar al país una imatge d'unitat sota les regnes de Puigdemont quan sabem que altres líders batallen en parcel·les diferents de domini. Això no és política sana, així no es guanya ni s'enforteix la República, si aquest és un objectiu comú. El CEO confirma que amb tants daltabaixos, al sobiranisme li costarà traspassar la línia majoritària del 50% necessari mentre persisteixin interessos sectorials interns. El maleït poder de la cadira política és el verí de la democràcia. Massa energies i temps  malbaratats per aparentar eficàcia al votant desnortat. El micropartidisme és un llast per la multiplicitat tàctica i la dispersió d'estratègies que acaben en espectacles llastimosos de desacord parlamentari. Catalunya viu moments crítics que tard o d'hora hauran de valorar i passar comptes a les urnes per decidir si continua a Espanya. La República no rebrà l'encàrrec social majoritari mentre els aspirants es confrontin en una olla de grills allunyats de la confluència electoral. La transversalitat exigeix mires a un exterior comú, no al propi melic. La llista unificada del secessionisme serà l'única font per on rajarà el manà d'un Estat Català amb una majoria folgada. La suma d'engrunes partidistes, de difícil convergència, seria un mal fonament i origen de futures dissensions. Ho palpem en una pluralitat política confrontada. El fet de voler compartir un ideari amb líders exiliats no ho complica més si entenem la Crida Nacional com un moviment aglutinador d' alliberació -no un partit- en vistes a unes eleccions anticipades. Que farà ERC i la CUP? No es pot donar més munició als unionistes ni crear desànim als ostatges de l'Estat privats de llibertat per una causa de quasi mitja Catalunya. No destruïm el que ells han edificat a costa d'un empresonament injust. Només cohesionats s'entén la política efectiva, com un servei il·limitat i generós fins les últimes conseqüències.

Ramon Mas Sanglas –Sta.Eugènia de Berga, 24/7/2018