Parlar i negociar o cul de sac

Els dos presidents s'han assegut a la Moncloa per parlar i dialogar, de moment. Les intencions comunes han tingut ressò fàcil. Però, el moll de l'os, presoners i l'autodeterminació dels catalans continuen en els llimbs.

Pensar i parlar d'independència, d'unitat  nacional o d'aspiracions republicanes no  és cap delicte ni causa de presó. Només faltaria. La trobada de  Sánchez amb Torra ha estat un primer pas en set anys per constatar disfuncions administratives i judicials pendents de solució i la continuïtat de dos desacords molt  inquietants: els  presoners i l’autodeterminació. Dialogar amb placidesa i distensió no és negociar. Sánchez no és Rajoy, però,  el cul de sac o carreró sobiranista sense sortida segueix  intacte i tancat. Caldrà molt temps i tècnics constitucionalistes per compaginar la unitat nacional amb la plurinacionalitat i la fórmula màgica de comptar-nos sense  un referèndum pactat? Demanar-lo és compatible com van fer Turull, Rovira i Herrera al Congrés (2014). Per què ara no? Després de l’1-O ha minvat la voluntat política per la por a saber  sense tabús què volen els catalans. Hi ha por a les urnes. Por d'Espanya a perdre Catalunya. Por a la ruïna econòmica estatal sense la locomotora principal. Por a la bilateralitat com argument per acusar Catalunya d'unilateral. Combatre la por amb més amenaces o negacions és enquistar el  problema i fer més proselitisme secessionista. El  govern central està atrapat per la feblesa i la dependència parlamentària. Si arribés un principi negociador favorable als catalans saltarà tota l'oposició i la baronia socialista. El paradigma alarmista és traspassar les fronteres de Sánchez i desatendre els anhels legítims de Torra. La premissa de que Espanya necessita de Catalunya i que el patriotisme centralitzador és inviolable farà difícil obrir la porta de l’entesa, ben lluny de les engrunes autonòmiques paralitzades. És innegable la demanda consultiva del 80% de catalans i diputats. La democràcia només coneix el llenguatge de les urnes. S’acosta més a la majoria el 48% d'independentistes que el percentatge d’unionistes que volen sumar-se amb els indecisos i abstencionistes. Només una poderosíssima oferta espanyola faria canviar la balança. Res de pal i pastanaga. Catalunya no vol arruïnar Espanya quan insulten el govern de colpista. Els espanyols que es reconeixen fiscalment dependents de Catalunya d’alguna manera, per què la maltracten? Els dos presidents necessiten fer política profunda, no mercadeig transaccional de peix al cove o  intercanvi d'una Moncloa socialista i presoners a casa. Fer política no és un totum revolutum indestriable.  La veu i el vot es fan palesos al carrer i a les urnes. Cada 11-S surt la majoria catalanista més convençuda. Quina és la diada anual i la quantia de nacionalistes espanyols i d'espanyolistes catalans del territori? Ho sabrem essent valents si decidim comptar-nos oficialment en un referèndum vinculant i neutral com fa la ciutadania democràtica del món.  

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 10/7/2018