La normalització catalana de P.Sánchez

P.Sánchez ha après de Torra la tècnica dels ultimàtums basada ara amb  el xantatge de la butxaca. La "pela és la pela" no farà claudicar del dret a l'autodeterminació i l'oblit  dels presos. La llibertat humana per votar no té preu ni  es subhasta.

El president del govern ha revelat tres fases progressives per normalitzar Catalunya: calmar els ciutadans, oferir solucions constitucionals, votar més autogovern. Res dels presos i d’autodeterminació, els dos eixos independentistes claus per negociar. Més autonomisme i república catalana són antagònics. La diagnosi del mal és inequívoca i crònica, però, els remeis anunciats inapropiats. Per què implantar una pròtasi de genoll quan el pacient necessita i urgeix un transplantament de cor? Un referèndum unidireccional de més autogovern (Sí/No) sense alternativa de secessió pactada, dividirà i crisparà la població. Una tàctica per confondre més? Seria un simulacre de referèndum, no un model tipus escocès o quebequès. L'abstenció i el NO a més autonomia seran les guanyadores agreujant al conflicte. El poble sap què votar, uns i altres, sense impediments ni oferiments surrealistes de saldo. El pacte PSOE-Podemos de pressupostos socials ha estat una maniobra perversa del govern per posar els partits sobiranistes contra una gran majoria popular i fer-la claudicar amb “la pela és la pela”. Si els pressupostos són tan rellevants per què es tanquen en banda a parlar de tot? Les ofertes no desactivaran l'autodeterminació ni enterrarà el procés quan s’arrossega una morositat estatal de 7.750 milions des de 2010 (decapitació de l’Estatut). El dret a decidir no té preu ni està en subhasta. Alcaldessa Colau, no confongui necessitats de la ciutat amb els dons incommensurables de la llibertat d'uns presos innocents i el dret a votar amb els seus interessos. El diàleg de Madrid és un xec per comprar vots i silenci per un plat de llenties. Els 900 euros de salari mínim, un habitatge digne, permisos de paternitat equiparats no són pastissets de regal, són drets pendents de fa anys com a europeus. ERC i PDeCat –orquestra descompassada- defraudaran els seus electors amb terratrèmols al Congrés com al Parlament català? Millores socials són compatibles amb el sobiranisme, mai excloents. Barrejar la butxaca i l’oblit d’autodeterminació seria trair la memòria de l’1-O. L’escac permanent ens durà a eleccions nacionals i autonòmiques més complexes? Com s’enfrontarà un PSOE crescut, però insuficient, a la ferocitat del PP, C's i Vox assedegats per reeditar un segon 155 implacable, sense el concurs independentista? El món de la catalanitat resistirà el setge de Moncloa  sense  fragmentacions irreparables? La clau és política, no judicial. Unes sentències tràgiques aixecarien la ira popular. Si l’imperi de les togues va apropiar-se d’un problema polític, per què el govern fa escarafalls per exigir a la Fiscalia l'alliberament dels presos al·legant separació de poders? Ha arribat l’hora  històrica d’ assumir els cims sense defalliment i els sacrificis que calguin. La balança entre la llibertat i 2.200 milions “beneficiosos para Catalunya" no necessita cap contrapès. Ministra d'Hisenda, no s'esforci argumentant que els catalans viuran millor amb aquesta almoina. Pa per avui i fam per a demà. Això no és diàleg, senyor Sánchez, és regressió, frau i xantatge. Amb la llibertat no s’hi juga. La dependència injusta és la normalitat per al regne d'Espanya sota l’imperi de la llei i la monarquia autoritària. La normalitat per a Catalunya és votar entre autonomia passadíssima o la independència. El camí emprès no té més retorn que acatar la democràcia de les urnes per evitar un escac i mat mutu.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/10/2018