Ultimàtums, desafiaments, eleccions

La maquinària política de la tardor treu foc. L'encerclament recíproc als dos Parlaments sota la pressió dels tribunals conduirà el país a dobles eleccions sense cap garantia de solució mentre no arribin les urnes de l'autodeterminació.

Tres torpedes de calibre gruixut carregats d'explosius. Tres modalitats xantatgistes portades al límit. Totes les apostes estan obertes. Torra farà caure Sánchez retirant-li el suport al Congrés per negar l'autodeterminació catalana legitima? Abans veurem eleccions que un referèndum sobre la secessió de Catalunya, el suïcidi d’Espanya. Amb el pa dels espanyols, gràcies la solidaritat històrica dels catalans, no s'hi juga. Per què sí, amb els drets legals de Catalunya? Espanya no s’imagina com seria sense els recursos d’aquesta autonomia amb el 20% del PIB nacional, el 25% de les exportacions i la reducció del deute europeu que aporta. Aquesta és l’estimació i la singularitat  que se li atorga: carregar-li el mort del sosteniment territorial. El tripartit constitucional units pel 155 mai accedirà a que parli un poble secessionista. La batalla es preveu tensa i llarga amb la desunió sobiranista al Parlament -com a colofó-, a costa de presos i exiliats. El perill de perdre la majoria posa Torra en la corda fluixa de noves eleccions condicionades al suport de l’ANC i la sentència dels judicis. El país seria el tribunal a través de les urnes amb la doble funció de referèndum plebiscitari i d’àrbitre judicial. Fer eleccions en moments partidistes crítics és un risc de màxima alerta. Xantatge a Madrid i desobediència a Catalunya són dos ingredients enverinats per a la democràcia. Què pot decidir un poble confús en la perplexitat de dos governs enfrontats? Quan no hi ha voluntat de negociació efectiva els ultimàtums són irreversibles per a un govern feble en escons (PSOE), però, fort amb uns socis conservadors del 155 (PP i C's) assedegats per repetir la segona  partida contra l’autonomia catalana sense caducitat, abans no falti el pa a taula. Intueixen una resposta inesperada d’un poble persistent? La cuina de les eleccions és complexa per les dates,  els components judicials i l’estat de salut precari dels partits. La  promesa de més autogovern eteri ofèn una majoria de l'electorat que espera l’autodeterminació vinculant -el tabú hispànic diabòlic-, única panacea del conflicte alhora que la pedra més cantelluda de l'economia espanyola. El sobiranisme no es donarà per satisfet negociant únicament deutes endarrerits. Democràcia i supervivència. Una ruleta russa amb dues bales en mans de l’atzar? L’acorralament recíproc els durà al salt mortal en la piscina electoral amb l'aigua que hi hagi. Serà la solució del conflicte? En absolut si els resultats són una fotocòpia -molt probable- dels dos marcs parlamentaris actuals. Aleshores reviurem el plagi consumat d’un “no quiero ni puedo” de M.Rajoy. Pecar de dictador abans que ser acusats de traïdors patriòtics. El llegat de la santa transició és inviolable al seu entendre. S'albira, doncs, un horitzó tempestuós camí d’una segona travessia seca i una resignació de dècades. Una crisi mordaç que posarà potes enlaire la causa justa del dret a decidir amb  els tripijocs de la doble legalitat. Què farà un independentisme vàlid, però, dividit? La base trontolla darrere d’uns líders sense un nord definit. No hi haurà República sense fets consumats. Acatar que uns presoners fidels a una causa justa es consumeixin a la garjola per decisió d'uns jutjats manipulats és injustícia i covardia. Esperar que Estrasburg aparegui amb la torxa de la veritat pot ser una eternitat, però encara res està escrit. La justícia autèntica sempre triomfa, tard o d'hora, malgrat danys col·laterals, a vegades irreparables.

Ramon Mas Sanglas- Sta. Eugènia de Berga, 9/10/2018