On vas Catalunya?

Els fets del passat són història irrepetible. No podem recular. Després d'un any de l'1-O es voldrien canviar decisions mal preses, segurament. La millor rectificació és preveure el futur amb actuacions  correctes del present.

El primer aniversari dels episodis sobiranistes de l’octubre 2017 ha despertat un diluvi de reflexions profundes sobre hores crítiques. De poder recular, què canviaria d’aquests relats sobre unes decisions tan transcendentals amb conseqüències finals encara desconegudes? Pregunta que admet moltes respostes, també des dels presoners del procés, les primeres víctimes. No les menystinguem. Cap a on ens porten avui i ara els polítics del sobiranisme català? Minva, es manté o creix la majoria popular oscil·lant? La coherència ciutadana busca una sortida creïble, pacífica i encertada d’uns líders desconcertants i audaços alhora. Dialogar i desobeir al mateix temps per fer república són dos verbs incompatibles, no alternativament. El segon exclou el primer i s’empra quan s’acaba el camí abans d’una rendició fatídica. On està el terme mig i just entre una sobirania social exigible i les línies constitucionals permissibles sense trencar la comunicació? Fins aquí se’n diu tolerància mútua, insuficient en democràcia plena si no culmina amb la màxima expressió legal i legítima: la veu del poble en referèndum pactat. L'autèntica transversalitat i unitat independentista no es vesteix de poder i d´empremtes diferencials entre partits sinó de democràcia real a través de les urnes. Prou d'argúcies verbals, senyors d'ERC, de la Crida Nacional (post convergents) i la CUP. El poble exigeix una sola urna, una sola papereta i una sola Catalunya, no tres lideratges, tres models d’independència, tres poders partidistes. Units, però, separats? Deixeu el misteri trinitari diví (tres en un) per a la teologia i la lliure  creença. La política genuïna d’un poble (democràcia) és viva, tangible i única. Ni dretes ni esquerres. Diputats catalans, si la vostra política no és del i per al poble, plegueu. L'independentisme legítim i unit, no vol ser ostatge del partidisme egoista i dividit. Les urnes tindran l'última paraula sempre, no vosaltres, però no ho féu més difícil. El dèficit d’unitat està soscavant els fonaments de la catalanitat històrica. Es posarà a prova al Congrés amb el suport o l’obstrucció als pressupostos 2019 a costa de presos i exiliats? Un panorama gris que les entitats civils ANC i Òmnium intenten blanquejar forçant un bloc únic en les eleccions municipals i europees més immediates. Completa l’escenari el pastís trossejat d’uns tribunals espanyols tan embrollats com el món polític. La farsa de les hipoteques ha fet vessar el got ja ple del cas Llarena, entre d’altres. Enmig de tants daltabaixos el procés està forçat a navegar sense horitzons clarividents, que la dreta estatal aprofita per reclamar un segon 155 permanent amb l’abolició de l'autonomisme. Són les seqüeles de judicialitzar la política i polititzar la justícia. Durant vuit anys el govern del PP va intentar enterrar el conflicte espanyol-català en les catacumbes del silenci governamental encomanant a la judicatura una solució repressiva que ara podria capgirar-se. Com es desfà una ruta judicial errònia i es recuperen els drets polítics inherents i l’autodeterminació d’un poble? Un preu que mai han de pagar uns presos, exiliats, investigats, inhabilitats, multats i embargats com a moneda de canvi. La Catalunya lluitadora només podrà retrobar-se unida mitjançant les urnes per restaurar la democràcia veritable.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 29/10/2018