Monarquia socialista

Tocar el crostó a la figura de la corona reial espanyola  és tan antic com la seva existència. El mateix rei se sent incòmode i ha de recórrer a l'autodefensa constitucional.  El govern socialista, d'origen republicà,  l'ha volgut arropar reprovant la resolució antimonàrquica del Parlament català. Una paradoxa.

Governar bé per a tothom és un objectiu tan difícil com improbable. El govern central -també el català- ho reviu cada dia en pròpia carn. L'equilibrisme estatal entre l'oposició conservadora  i els escons imprescindibles dels indepes el situen en un centre idealitzant i relliscós. El penúltim exemple, aprovar els pressupostos entre els murs d'una presó, la pressió d'uns tribunals i unes eleccions  compromeses. El darrer,  la defensa de la reialesa, suposem que  a contracor com a partit republicà segons l'esperit del seu fundador. La declaració antimonàrquica del Parlament requereix, al seu entendre,  una reprovació als ulls dels espanyols més que protocol·lària  per seguir vivint a la Moncloa. Argument: "la figura del Rei no es pot qüestionar en debats polítics d'una Cambra autonòmica". On es fa política, doncs? A les presons? No es pot parlar respectuosament de tot en una democràcia madura? També d’un nou-vell tabú com el referèndum. No s'enfoca  el tema reial  per convicció partidista sinó per temor constitucional i descrèdit electoral. A un partit republicà li sobra a priori la figura del Borbó donades dues circumstàncies adverses: procedeix d'una imposició dictatorial franquista i mai s'ha sotmès a una consulta popular. A què respon la inquietud de Sánchez per portar al Suprem la resolució catalana del rebuig monàrquic? Si el mateix Consell d'Estat, a qui consultarà per tràmit obligat, hi estigués en contra, tirarà pel dret cap al TC. Nova faceta  vocacional del PSOE o traïdoria socialista? Un rei estàtic que reivindica a Astúries la integritat constitucional original és refermar una corona hereditària intocable. Diu que la Constitució representa democràcia i llibertat, quan ell no ha estat entronitzat per lliure elecció democràtica. Un discurs involucionista, anacrònic, replet de tòpics i vaguetats, sense ànims d'actualització després de 40 anys d'autonomisme regressiu. Una defensa aferrissada del seu malson permanent. Per això, el govern es veu obligat llançar-li un salvavides en contra del republicanisme de partit per evitar mals majors contra una sacralitzada institució de la que ell també participa. El model d'estats federals que propugna un socialisme teoritzador  casa ben poc  amb el règim monàrquic. Quina por té Felip VI sotmetre's a un referèndum? Molt probablement el guanyaria a nivell nacional, malgrat les corrupteles internes de fa dècades. Una vegada més es comprova que el fort democràtic del país no són les urnes -com evidència  el procés català- per la reticència a saber la veritat del pensament popular. El TC avalarà el recurs governamental, però els sociates  s'hauran arrenglerat una vegada més amb la dreta -no s'oblida mai el tripartit del 155- renegant dels principis fundacionals d'esquerres, si encara continuen escrits a l'ideari de la formació. La doble  crisis  política  greu d'Espanya -Catalunya i Monarquia- té dues portes amb sortida única anomenada "referèndum vinculant”. Inimaginable, per tant, una segona transició  envernissada per la via judicial i més repressió. L'autèntic govern sempre surt i és del poble.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/10/2018