Catalunya no està en venda

Tots els partits fan i faran més autocrítica del 28-N, sobretot els més sacsejats pel vendaval que s’endugué l’esperança de governar. El bloc d’Entesa ha estat la víctima després de set anys d’equilibris perillosos i tocs d’atenció freqüents. Ben cert que manar és arriscar. Governar bé en temps de bonança ja requereix empatia amb el poble; en moments de crispació i crisi, encert i valentia. El ciutadà ho ha trobat a faltar i la veu de les urnes ha demanat el canvi de rumb polític.
Els governs canvien com les modes, es diu, frívolament. El canvi de persones no és gratuït, obeeix a unes causes. Perquè la majoria dels països europeus estiguin regits per polítiques conservadores, no és justificant d’alternança si un govern d’esquerres afronta correctament els problemes de la seva nació. El boom polític global no descarta excepcions honroses. Les davallades tenen orígens singulars i múltiples quan desemboquen en la desconfiança popular. La convergència ideològica esquerrana dels tres components del tripartit no era un model de cohesió. Al llarg dels seus dos cicles de pervivència hem estat testimonis de molts avatars conflictius, per motius interns i de submissió externa, més perniciosa que efectiva. Un partit socialista que es proclama de progrés i catalanista i no pot deslliurar-se dels lligams centralistes espanyols, -sense veu pròpia amb 25 diputats al Congrés- , és el súmmum de la impotència per servir la sobirania de Catalunya. Les paraules no poden ser fets, sense el permís de l’amo. Aquest -quo vadis, PSC- tan qüestionat durant anys, el seu segrest, ha cavat la tomba política el 28-N, definitivament.
No és assenyat fer llenya de l’arbre caigut, però, sí, aplicar-se el conte. Si invertir a Madrid és un mal negoci, compte amb els pactes, senyors convergents guanyadors. No oblideu que el rol del polític és el contacte permanent amb el votant, el vostre amo. Catalunya té uns actius i unes persones que mai estaran a la venda. Us confien la rendibilitat d’aquest patrimoni humà per quatre anys com a administradors. No ens podeu hipotecar. No perdeu de vista les gestes estatutàries fallides del passat, i que en moments difícils sempre ens tindreu al costat per a ser consultats. No permeteu ser lacais del millor postor. En el pitjor dels casos, haureu d’escoltar els cants de sirena per buscar un nou refugi abans que sucumbir o naufragar, malgrat la independència no sigui el vostre ideal. Quants vots prestats poden defugir en els pròxims comicis per una mala gestió?
El poble català ha creat un Parlament contrastat i plural, ideològicament. Si tots afirmen estimar i treballar per Catalunya, és molt demanar un catalanisme transversal? Tan difícil és trobar el mateix camí per millorar el benestar comú? Si fer oposició és travar per sistema tot progrés cultural o econòmic, el desgavell serà la moneda de canvi. Per coherència i responsabilitat les decisions parlamentàries haurien d’anar més a l’uníson, malgrat les discrepàncies, si s’actua en clau de servei i no de partit.
Ramon Mas Sanglas – 1/12/2010