Catalunya no és Alemanya

Ni pel clima, ni econòmicament. Sí, per comparativa entre Alemanya i Europa i Catalunya respecte d’Espanya. Quan va caure el mur de Berlín la zona de l’est va rebre tot el suport dels seus compatriotes federals fins l'equiparació diferencial. Quan Espanya – en condicions singularment inferiors- va incorporar-se a la Unió Europea, la nació que més va contribuir al seu desenvolupament va ser Alemanya, llargs anys. Però, totes les magnanimitats tenen límit. La crisi ha dit prou perquè els de casa són primers. La generositat exigeix equanimitat. El rigor administratiu no admet festes alienes subvencionades amb diners sobrevinguts fàcilment. Per tot això s’han capgirat les relacions econòmiques i es van tancant les aixetes europees. La mateixa Alemanya –motor indiscutible- ha alertat d’abandonar la Unió si els més febles no es posen les piles i fan els deures tot solets i amb menys dependència.
Les comparacions són odioses, però, els fets tenen una similitud amb el comportament de Catalunya. La geografia autonòmica espanyola se sembla als lànders alemanys, excepte en la rendibilitat. Entre ells es donen poques diferències productives. Aquí tenim pols antagònics entre comunitats, que obliga el transvasament de quotes de solidaritat a les més deficitàries, amb els greuges palesos en les balances fiscals oficials. S’ha tirat de veta fins la sequera. Ara, els ens autonòmics capdavanters, endeutats en excés, han esdevingut insostenibles i també diuen prou. Entre d’altres, Catalunya. No per raons d’identitat, sinó de supervivència. Amb un milió de catalans al llindar de la misèria absoluta, no pot aguantar la seva aportació sobrevalorada al que rep. Vet aquí la pedra angular del concert econòmic que reclama CiU per boca dels seus electors. Si etiquetar la recaptació pròpia del impostos és una aventura i no una actualització justa, ¿què entén el PSC per un socialisme catalanista i de progrés? El canvi és dinamisme malgrat perjudiqui l’estabilitat partidista anquilosada. No es tracta de fer enrere històricament i emular el sistema basc o navarrès. Cal una adaptació fiscal a les noves realitats del país en funció dels canvis demogràfics i estructurals. Tancar els ulls i refugiar-se en la inconstitucionalitat de la reforma és covardia. Qui veu en aquesta mesura urgent i raonada la sortida de la crisi amb més immediatesa, no reclama la independència. Sí, que opten per la secessió territorial els decebuts a priori, que donen per tancada aquesta porta. Tindran aquesta satisfacció? Si el poble decideix de veritat i democràticament, ara no toca. Si la paraula última és del govern estatal i no escolta, sense cap mena de dubte, tard o d’hora serà inexcusable, forçosa i dolorosa per a les dues bandes.
Sembla que la investidura del senyor Artur Mas –promotor de la nova fiscalitat autonòmica- troba molts contratemps i esculls. El 76% dels ciutadans catalans accepten aquesta viabilitat. Si tots els partits s’han centrat en el eix prioritari de la crisi, per què no aparquen els temes secundaris que els divergeix? Unifiqueu esforços sobre les mesures econòmiques comunes que necessita el país i defenseu el camí més directe, la hisenda catalana pròpia i justa. Demostreu que Catalunya ha triat un nou rumb polític per majoria i sap què vol i on va. Ja tindreu temps de discutir la resta de cada programa durant quatre anys. Tots us heu omplert la boca de servei al país. Ha arribat l’hora.
Ramon Mas Sanglas – 6/12/2010