Les dues ànimes de CiU

Amb moltes reticències, a la segona tenim president. L’examen per aconseguir la novena legislatura catalana ha estat meticulós. L’amor propi de partit ara rep el nom de fidelitat als electors. Les similituds han estès mans de prudència. Ningú s’ha llançat als braços del guanyador per pactar. El nou president –que opta per anar sol abans que mal acompanyat- sabrà de quin peu coixeja cada coalició a l’hora de negociar puntualment. Tampoc ignora les pròpies flaqueses internes, de casa. La lluna de mel política no és eterna ni en els millors matrimonis. Sense mirar el tripartit perdedor, tots recordarem els grinyols –sense ruptura- en la federació Convergència i Unió Democràtica (CiU) per discrepàncies identitàries, no per ambicions personals. Desitgem als dos socis agermanats una harmonia llarga i fluïda per refer el país. No es preveuen fissures mentre tinguin en comú la sortida de la crisi en el marc autonòmic constitucional. Ignorem el com. Si el camí resulta estret i cal recórrer a les vies de la pressió independentista, ¿es trencaran les dues ànimes bessones convergents? Unió Democràtica es posa nerviosa quan ensuma un referèndum, que els seus companys més sobiranistes no descarten. Sortosament, ja no és pecat ser independentista declarat i conviure en una Cambra amb espanyolistes més radicals. Només faltarà l’acatament democràtic de les decisions més controvertides, que no és poc, en benefici del poble sobirà, si ho exigeix.
Un objectiu central de CiU és el concert econòmic, recaptació i administració dels impostos. Un model autonòmic reformat amb totes les transferències competencials farien més àgil el transvasament dels actius. Malgrat l’Estatut malmès faci al•lusió a un nou sistema fiscal sabem que els impediments legals són múltiples. Qui ens necessita a Madrid a canvi d’aquest favor? Només una mà esquerra molt sagaç pot fer-nos sentir útils davant la imperiosa necessitat d’un PSOE afeblit o un PP ansiós per abastar la Moncloa. La fiscalitat pròpia serviria de contravalor negociable? S’hauran de trencar molts esquemes consolidats, com l’últim pacte de finançament socialista. Tampoc imaginem un pacte desesperat de CiU i la reproducció històrica del 1996 amb un nou tripartit (CDC-UDC-PPC). El poble català no aprovaria una aventura deslleial contra les urnes. Aleshores, quines fonts externes de finançament li queden al nou govern altament endeutat per sortir-se’n? ¿Un gir sobiranista a l’esquerra amb ERC i SI com a ultimàtum de Madrid? Comença el joc d’escacs de quatre anys.
El bloqueig econòmic és innegable. El recursos propis esgotats. Després de criticar les actuacions dels seus antecessors d’esquerres –congelacions, retallades socials i pujades d’impostos- , el govern convergent no optarà per la mateixa porta d’emergència? Les reduccions burocràtiques i administratives, la disminució de conselleries i de càrrecs podran tapar forats transitòriament, però, no creen fonts estables d’ingressos. Mentre la sagnia fiscal no s’aturi, la balança productiva interna serà irrecuperable. El reajustament d’impostos, la reducció de la quota de solidaritat i l’autodeterminació, són tres reductes hipotètics, per refer d’estabilitat de Catalunya. Si la cultura de coalició parlamentària no creix en defensa dels drets ciutadans, la democràcia quedarà més qüestionada. És el repte de CiU: organitzar un govern amb pactes catalanistes ajustats, i d’aquí cinc mesos, els ajuntaments, on percebrem resultats electorals similars, si el bipartit convergent actua amb una eficiència palpable fins el maig vinent.

Ramon Mas Sanglas – 23/12/2010 – No enviat