La immersió lingüística, qüestionada?

Cara a la paret, cara al sol, cap al racó. Tres escenaris escolars impresos en les ments d’avis d’avui, deixebles de l’escola franquista d’antuvi. Records d’una etapa de penombra i submissió. En castellà, sempre, quan la paraula trencava el silenci. Novament, -en la primera dècada del segle XXI- , han tornat els malsons lingüístics espanyolistes d’imposició i censura que crèiem enterrats per la democràcia. El dret d’un poble a protegir la seva llengua minoritària, amenaçada, torna al banc dels acusats. Casualment, en la diada en què el nou president a la Generalitat –catalanista- és investit per dirigir el país, i la presidència de l’empresariat espanyol recau sobre l’aspirant català. Al dia següent s’interposa recurs contra la llei catalana que permet fer consultes populars oficials. Volen la paràlisi o apropiar-se del motor del país?
La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut va colpejar la societat catalana. L’expressió viva amb tot el poder i dret a decidir va sortir al carrer (10-J). La integritat de la llengua catalana va rebre una forta estocada. Ara, el Tribunal Suprem (TS) ha intentat rematar la feina amb tres sentències, que no aconseguirà dur a terme per irracionals. Abolir o compartir el català com a vehicular des del bressol escolar seria atemptar contra la pervivència cultural d’un poble mil•lenari i la cohesió social, molt especialment. La seva renúncia o canvi seria una insensatesa, a més d’inviable, per falta de recursos econòmics. Seria un suïcidi truncar els trenta anys d’èxit de bilingüisme gràcies a la immersió del català. Tota la feina de formació del professorat, l’organització del sistema, materials i textos en català són intocables per definició i fonament històric, com tota llei territorial segellada per un Parlament. Si cal reajustaments transitoris per atendre algun alumne nouvingut, la LEC ho té previst. Privar a un infant de les facilitats de la llengua autonòmica on viu i creixerà, només té cabuda en una ment adulta egoista, retorçada o insidiosa.
La garantia més plausible i universal de la immersió és que tots els alumnes catalans, castellanoparlants i de les ètnies més diverses que viuen arreu de la geografia catalana acaben els estudis obligatoris dominant les dues llengües oficials del territori. La mostra més evident, els informes Pisa de rang europeu i el reconeixement de la Unesco. Seria absurd anul•lar unes lleis consolidades. Imaginem-nos per un moment la situació inversa. Alumnes de Catalunya de parla castellana fent només tres hores de català a la setmana, parlant al carrer i a casa sempre en castellà, ¿quin nivell de català assoliran al finalitzar l’escolaritat? No oblidem que el català té més graus de complexitat.
Compaginar les dues llengües vehiculars a l’aula és impracticable. ¿La majoria hauria de sacrificar-se per una minoria? ¿Insinuen fer guetos lingüístics en un mateix centre separant alumnes? ¿Dedicar mitja classe a cada llengua vehicular repetint l’explicació, dos professors per aula o més reduïdes? Els alumnes xinesos, pakistanesos, marroquins, de països comunitaris... ¿no tindrien el mateix dret a ser atesos en la seva llengua materna? La cooficialitat de dues llengües en una mateixa autonomia o nació dóna preferència sempre a la pròpia, i més quan està en condicions d’inferioritat. És la regla d’or que suplanta i anul•la tot l’argumentari dels detractors.
La foguerada legislativa del TS cal titllar-la de desafortunada, fantasmagòrica i totalment polititzada. Un rebrot o cuetejada d’altres temps que no mereix més atenció que corregir algun petit error d’aplicació, fruit de la denúncia. Cada vegada que s’apropen canvis de governs corren nous aires desestabilitzadors i caçadors de vots. Només amb serenitat i equilibri seguirem pilotant la nau, esquivant les turbulències. Com si el país no tingués altres prioritats més urgents.
Ramon Mas Sanglas – 24/12/2010