La primera categoria fa pensar en banquers d’alt rànquing, empresaris afortunats o directius d’entitats financeres privades que han procurat per la seva vellesa amb visió de futur. Res a dir dintre la legalitat. Però, no. Parlem de les pensions públiques espanyoles que s’apliquen els nostres polítics, -blindades per llei- , des de la VIII Legislatura, aprovades l’11 de juliol de 2006. No és cap secret el Reglament de pensions parlamentàries. El resum d’aquests privilegis es concreta en dues àrees: dret a la pensió pública màxima i la indemnització per cessament de l’activitat política. A diferència d’un ciutadà normal, el polític senador, diputat, ministre,...pot compatibilitzar dos o tres tipus de pensions públiques com a fruit del seu treball. Si ha jurat un càrrec com a membre del govern amb set anys d’exercici cobra la pensió màxima, en lloc dels 35 anys (fins ara) que els cal la resta de mortals espanyols. Els pressupostos de les Corts Generals abonarien la denominada “pensió parlamentària”, si el diputat no arribés a la màxima jubilació per la via normal. Tot surt de les arques dels contribuents.
Quant a indemnitzacions, com que el polític no té cobertura del subsidi de l’atur –ni és funcionari per oposició- , i és dificultós viure sempre de la política, quan cessa l’activitat parlamentària rep una mensualitat mitjana de 4.000 euros, més dietes i càrrecs, per cada any treballat, amb un topall de 24 mesades. Si és ministre, a més, té dret a la indemnització del 80% del seu salari durant dos anys. A part, queden els salaris vitalicis suculents dels expresidents.
La contrapartida són les pensions públiques de llautó o quincalleria, daurades també, però, paupèrrimes –de règim general o d’autònoms- i les de viduïtat amb el 54% de la pensió del cònjuge finit. Mereix menció especial, per injusta, la situació dels majors de 52 anys acomiadats i que reben un ajut mensual de 426 euros, havent cotitzat durant 35-40 anys. Si només 7 anys d’un càrrec polític són vàlids i suficients per cobrar la pensió màxima, ¿per què a un assalariat no se li computa sobre els anys treballats en lloc dels 15 darrers d’un subsidi misèrrim?
El govern retalla la despesa pública a costa de congelacions i reduccions salarials. El Pacte de Toledo, debat la jubilació als 67 anys amb 20 de mitjana o més, sobre la base mínima de 35 cotitzats. ¿No és de justícia la supressió de les prebendes polítiques d’or dels nostres exgovernants? Han tingut responsabilitats com molts d’ altres professionals en les seves decisions laborals. Ningú té garantida la feina – hi ha més de quatre milions de mostres- i hauríem de ser iguals davant la llei tributària. ¿Per què el sou real dels diputats, senadors i càrrecs de representació pública gaudeixen entre un 40% i 70% d’exempció fiscal?
Quan el polític vocacional, es pregunta per l’animadversió ciutadana, en aquestes realitats numèriques hi troba respostes. Quan el televident veu molts escons buits en el Congrés de Madrid –menys quan han de votar i no ser multats- , dubta de la dedicació laboral dels diputats. Quan la corrupció arreu de la geografia ha tacat la dignitat política en casos pendents de judici, molts votants es tornen al•lèrgics a les urnes. La llaminadura d’una pensió màxima amb set anys de cotització invita la proliferació de candidatures i la lluita pels primers llocs. Si la grandesa la política és servir, la transparència hauria de ser la primera virtut als ulls de la ciutadania. Partits i coalicions necessiten un rentat de les seves subvencions públiques i privades, en benefici de la democràcia, i una reforma electoral urgent. El poble identificarà al bon polític com a líder quan estigui al seu costat. Mentre tingui rang de casta privilegiada no gaudirà del respecte que es mereix, com el mestre dels seus deixebles o l’amo dels seus treballadors.
Ramon Mas Sanglas – 20/12/2010
http://blogs-lectores.lavanguardia.es/colaboraciones/pensions-d%E2%80%99or-i-de-llauto/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada