Bilingüisme dels polítics

En el reportatge del programa 30 Minuts de TV3 del dia 12/12/2010 sobre el conflicte lingüístic de Bèlgica hi vaig veure reflectit el fals problema del bilingüisme català. Els flamencs del nord (neerlandesos) i els francòfons belgues meridionals (valons) tenen fronteres de parla –algunes difuminades- , motivades per la història nacional i l’origen dels dos idiomes, que poc tenen en comú. Mentre el neerlandès té arrels germàniques, l’altre és de descendència romànica. L’alemany hi té una presència minoritària. Deixant de costat els avatars industrials i econòmics dels darrers dos segles que es van capgirar, els dos blocs (Flandes i Valònia) han patit la manca de normalització lingüística unificadora. Només tenen en comú una filla, que evita el divorci, la capital de la nació, també de la Unió Europea: Brussel•les. En el si de la mateixa urbs es viu més la fragmentació lingüística -en certa virulència segons els barris- , més per l’agitació dels partits polítics, que per l’impacte de les classes populars. Són conscients que l’escola no hi va arribar a temps fent una immersió recíproca de les dues llengües. El flamenc resulta molt difícil d’aprendre, sintàcticament, per als adults. La tolerància social té uns límits que fàcilment es desborden i són font de conflictivitat. La llengua, ¿serà motiu suficient per dividir el país?
Catalunya viu el tema en carn pròpia, però, diferent. La discussió bilingüista és un llast crònic en la seva essència cultural. Sense anar més lluny, en les darreres eleccions ha estat el focus d’atenció de dos partits, esgrimint articles constitucionals. Sentirem la mateixa cantarella en les municipals? L’emigrant –nacional o estranger- que opta canviar de comunitat o país, no ho fa per imposar la seva llengua. Intenta, normalment, compartir-la amb l’autòctona que hi troba. Aquí neix el sentit de la immersió lingüística natural mitjançant el bressol de l’escola i l’entorn social acollidor. És al carrer on es donen les interferències vehiculars del bilingüisme, a vegades motivades per la cortesia o la necessitat imperiosa de la comunicació. És el punt d’encontre delicat que pot esdevenir polèmic si les dues parts no aporten l’esforç de comprensió i aprenentatge amb racionalitat. No cal dir que el grau d’integració del nouvingut hauria de créixer paulatinament, si té la voluntat de permanència.
Aquesta filosofia casolana té una versió diferent en boca del polític català no nacionalista. D’aquí les divergències ideològiques que obliguen legislar sobre la normalització comercial fins l’extrem de prendre mesures coercitives per als detractors. ¿Tan difícil és entendre el dret d’un poble a conservar i vetllar la identitat de parla quan està en condicions d’inferioritat? Català i castellà són germans d’origen i estructura. Les últimes estadístiques admeten que el 97% dels habitants de Catalunya entenen el català, el 85% el poden parlar i el 62% l’escriuen. L’escola porta més de tres dècades de feina lingüística ben feta, reconeguda a Europa. Tots els estudiants acaben l’ensenyament obligatori amb el domini de les dues llengües oficials. On està el problema social del bilingüisme? Pura creació nostàlgica d’interessos polítics. Avivar-los és crear recels independentistes, quan no calen per raons culturals, potser sí, econòmiques.
No es pot viure d’utopies lingüístiques. Catalunya és una terra acollidora de moltes ètnies per tradició. Cadascuna ha de tenir un racó en cada aula escolar? Ni els mestres són políglotes, ni els recursos ho farien mai possible. Senyors polítics, no feu més demagògia de la llengua per caçar vots. No creeu un problema quan no existeix i està comprovat que la cohesió social és una realitat a casa nostra des de l’àmbit escolar.
Ramon Mas Sanglas – 16/12/2010