La indignació no és el fort del caràcter català. Només de paraula. Tres-cents anys d’història anys ho avalen. Reneguem molt contra els polítics, però, els retrobem a les urnes gràcies a l’amnèsia col•lectiva. Formen part de la vida quotidiana inexorablement. Ens il•lusionen amb promeses i ens habituen resignadament a les clatellades dosificades. Sembla que l’anunci de cada tisorada amb un calendari programat sigui de més bon pair. Mà esquerra de la pedagogia política.S’han complert els 100 primers dies del govern convergent. Semblava urgent que els madrilenys sabessin els projectes econòmics dels catalans. Tot un detall per dir-los que no som rancuniosos, que no tenim pressa a negociar amb el futur govern nacional i que estem escurats. Sense entrar en detalls, el president els ha transmès el desig de concertar una reforma fiscal per a Catalunya. Pacte, concert, hisenda pròpia? Una incògnita. Segones retallades catalanes a la vista, però, d’urgència per pagar menys impostos de solidaritat, cap ni una. La majoria política parlamentària i els ciutadans catalans estarien d’acord en contribuir amb el 4% del PIB – com a Alemanya- en lloc del 9%. S’ajorna el tema fins el 2012 –segons el programa electoral de CiU- per fer-lo efectiu el 2013, en el millor dels casos. ¿Caldrà una tercera tisorada social per sortir al carrer amb el fulletó Indigneu-vos - best seller francès- del nonagenari Stéphane Hessel? La revolució popular sempre havia estat iniciativa del món obrer i la joventut. L’apatia podrà més que l’espoliació? Seran els jubilats i la senectut qui hauran de treure les castanyes del foc als joves? Potser no estem tan malament com diem i no hem tocat fons, si encara tenim corda i tanta resignació.
La cimera de Pedralbes ha estat una ocasió d’or perduda per centrar la fiscalitat catalana. Esperem que la informació governamental dels cent dies de gràcia ens obri perspectives al respecte, ben aviat. De moment prima el desconcert sobre el futur de Catalunya. Cap a on ens porten? En què més ens sorprendran? Copagament sanitari, possiblement. Comencen les restriccions hospitalàries el primer d’abril i la reducció de serveis educatius el proper setembre. El govern no pot posposar solucions a problemes greus com les llistes d’espera i el fracàs escolar. La falta de personal i d’inversió engreixaran les deficiències dels dos sistemes.
La confusió ciutadana s’alimenta de l’ambigüitat política. No es pot supeditar l’economia de Catalunya, durant un any, a l’equilibrisme partidista entre el govern català i central, pendents d’unes eleccions generals. Si CiU no és clau en la governabilitat de l’Estat per resoldre el concert, serem la riota espanyola. El dilema és, nou pacte econòmic urgent o el benestar social bàsic s’ensorra. Ni victimisme, ni herois de la solidaritat. Simplement, revisar les regles del joc –balances fiscals- , sense xantatges de poder. Només coherència fiscal i justícia redistributiva. No calen solucions independentistes si impera el consens d’una democràcia madura. Si el lideratge és feble per exigir-lo, doneu la paraula al poble amb un referèndum oficial i vinculant sobre la nova viabilitat de l’economia catalana.
Ramon Mas Sanglas – 29/3/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada