Profetes de mals auguris (NE)

En el mercat del llibre cada dia hi troben noves visions sobre el futur de l’economia mundial i europea. Els pronòstics són poc engrescadors i molt preocupants quan repercuteixen al món laboral. Tots els referents a la productivitat espanyola tenen un horitzó llunyà i ple d’incerteses. Les xifres d’atur no han trobat el topall definitiu i la diàspora laboral juvenil cap a l’estranger augmenta amb més contundència. Evidentment, són els privilegiats que s’ho poden permetre amb una qualificació destacable en la seva especialització, amén d’un domini lingüístic imprescindible. Un exemple per a la joventut menys preparada i una pèrdua de valors científics del nostre país. L’emprenedoria local troba molts obstacles per obrir-se pas, com la segona porta de l’atur, malgrat les promeses oficials de simplificar la burocràcia.
Fa pocs dies hem sentit la veu de la senyora Merkel com a profetessa d’una crisi fins el 2020. Si els polítics capdavanters europeus, motors de la nostra economia, presagien un futur negre durant 10 anys, ¿quina ha de ser la reacció i les mesures dels països que estem en la corda fluixa? Les propostes polítiques de la campanya electoral són molt simplistes amb poques perspectives europees. Quin sentit tenen els retrets mutus del passat en lloc de buscar solucions compartides de futur? L’egocentrisme partidista allunya molts electors de les urnes. De complir-se el llarg període de sequera prevista, el suposat guanyador dels comicis 20-N, el PP, no resoldrà la papereta de l’atur en quatre anys. Quedarà un bon tros del pastís per al govern següent (2015 al 2019). Tal i com van els relleus de govern en aquest país, els socialistes tindran una segona oportunitat per completar l’obra inacabada dels conservadors.
Seguint aquesta tesi del llarg túnel que queda, els analistes polítics no veuen en mals ulls un govern de concentració i d’unitat democràtica com la salvaguarda de tots els interessos autonòmics. No podem fer ulls clucs a la realitat de les diferents identitats territorials, ni oïda sorda a les reivindicacions econòmiques de cada poble. La pretesa unitat nacional és una utopia impròpia del s. XXI, que acabarà amb l’ esmicolament i destrossa dels béns comuns si no es respecten els propis. Amb aquesta necessitat d’entesa el poble no entén el perquè de tanta confrontació partidista i divisió de criteris davant les urnes. Busquen el bé comú sense colors o el seu? El poder polític –com a essència de governabilitat i bon lideratge- s’ha desacreditat tant, que urgeix unes alternatives amb una nova llei electoral també apolítica i oberta a altres opcions de govern, com la tecnocràcia.
Ramon Mas Sanglas – 18/11/2011