Dues velocitats i menys retallades

Per què s’ha de competir sistemàticament en tot? La genètica ens ha fet ambiciosos per naturalesa. Mai en tenim prou. Fins aquí res a dir si no violem la honradesa i les vies legítimes d’enriquiment a costa dels febles. Però, la deessa fortuna no ens ha predestinat a ser tots rics. Aquesta dèria obsessiva per ser igual de poderosos, guapos i privilegiats sobrepassa la nostra condició d’éssers limitats. Qui abasta la glòria material –a vegades d’esquena a la pròpia felicitat- , no s’escapa de la mortalitat.
Sempre han existit grans diferències entre l’estament ric i pobre. Les ideologies més socialitzades no han pogut aparcar-les. En època de bonança vam perdre el control de la velocitat i l’equilibri. Ara, la crisi ens ha frenat, afortunadament i mal ens pesi, a nivell mundial, europeu, nacional, local i personal. El vaivé de la història és el pèndul de la saviesa que ens redreça quan ens passem de rosca. Ens recorda periòdicament que estirem massa el braç, el sistema no resisteix l’embranzida i peta.
La locomotora europea no pot amb els 27 vagons de la Comunitat. Reduirem tots la velocitat o cal desenganxar combois? França i Alemanya -la més cooperadora- , diuen prou a una pretesa unitat o cafè per a tots. L’experiment arriba al final? Dues eurozones diferents o compartides, amb moneda comuna o pròpia, però a dos ritmes. La transició del creixement progressiu de la Unió es va configurar amb vocació d’igualtat econòmica i de mercat. Els efectes de la crisi ha paralitzat en diferents graus les possibilitats competitives de cada membre. El rescat no pot ser la solució universal quan el desastre és irreparable. Caldrà baixar del tren i definir un nou trajecte? Qui, quan i en quines condicions? S’imposa una segona transició europea amb visió universal més realista i menys ambiciosa.
Traslladem el panorama europeu al mapa autonòmic espanyol. En dies de campanya electoral afloren silencis, es visualitzen esquerdes del sistema polític partidista, apareixen forats econòmics callats, es denuncien retallades suposadament equivocades i s’ofereixen panacees de bones intencions per no ferir susceptibilitats dels votants. Després del 20-N ens ja trobarem els efectes del bisturí, les cures intensives i les deshabilitacions. També s’ha acabat el cafè del 1978 fa temps. Les desigualtats productives autonòmiques són innegables i el ritme de manteniment a costa de les més solidàries és inaguantable. No és just decréixer i endeutar-se “in extremis” més anys per sostenir artificialment un benestar social igualitari. L’única sortida justa és un pacte fiscal regulador de la pròpia riquesa autonòmica per saldar dèficits milionaris interns i revisar els barems d’aportació amb criteris europeus. Per què pagar un 9% del PIB en concepte de solidaritat quan a Europa és del 4%? Les Comunitats Autònomes que no poden seguir soles sense un règim permanent de subvenció han de replantejar-se la reunificació per enfortir les seves economies. L’Estat central hauria de promoure els mecanismes legals democràtics per facilitar la modificació territorial -sense conflictes- , i reformar la divisió territorial constitucional. No parlem de dues velocitats sinó de coalicions geogràfiques i administratives. L’exemple més palès, que a millor economia autonòmica menys atur, és Euskadi (10%). Per què no extrapolar el model a qui el vulgui, deixant criteris històrics?
El tercer nivell de revisió en portaria als ens locals o ajuntaments més propers a les butxaques dels ciutadans. És on es viu més de prop el drama de l’aturat. Abans d’apujar impostos cal reduir organismes, burocràcies i consistoris. L’excessiu nombre de càrrecs, diputats, senadors i regidors està en la ment de tots com a primera mesura d’aprimament. Si per tenir més riquesa ens hem de privar de serveis bàsics la competitivitat serà font de problemes i malestar social. Afrontar el futur amb menys recursos equival a perdre uns graus de benestar, sense renunciar al dret d’exigir sacrificis en proporció a la riquesa de cada contribuent.
Ramon Mas Sanglas – 13/11/2011