Tindrem els polítics que ens mereixem

Ho seguirem dient -després del 20-N- , pels desacords en polítiques inadequades i poc agradoses. Vet aquí la qüestió: existeix un govern modèlic? Ja reconeixem la imperfecció humana en els nostres polítics. Si entre tots no encertem el bo i millor del mercat nacional hem de concloure que la maquinària electoral del partidisme està tocada de mort. El sedentarisme polític és una malaltia de la democràcia, com la tecnocràcia a dit i les llistes tancades de fidelitat. Tots i tot té data de caducitat. Si la democràcia és prioritària hem d’admetre que les eleccions primàries, la tria dels millors, no és un mal invent. La injustícia i les errades polítiques greus del sistema ¿no són motius suficients d’indignació popular? Per respecte als drets democràtics els ensurts econòmics evitables i els pecats capitals de negligència i corrupció no admeten perdó sense dimissió. El rentat de cervell i la desmemòria política ens fa animals d’hàbits repetitius. El poc esperit autocrític no pot amb la inèrcia instintiva i el pinyó fix de la bicefàlia estatal instaurada , com si els partits petits –amb persones tant o més capacitades- no tinguessin l’oportunitat de dirigir el país. Lliguem l’estadística i els sondejos al poder creant tendència de vot, oblidant la qualitat governativa i els bons programes dels candidats en minoria. Anar a votar perquè toca i ho diu la televisió, sense més informació objectiva, és una acció cega o instintiva. Molts abstencionistes –sense passotisme- , podran justificar culturalment i millor la seva al•lèrgia a les urnes. Si la rivalitat entre partits fos menys acarnissada aquest col•lectiu apolític i desencisat perdria adeptes. ¿Què impedeix formar un govern unitari de concentració dels més assenyats, ideologies apart? Aparcant interessos de partit estalviaríem despeses de campanya, confrontacions estèrils i tindríem un full de ruta comú.
La distribució de la riquesa és la pedra angular que mou l’entramat electoral i econòmic. Qui pot amb el capital? Controlar el diner d’un país vol dir ser amo del poder i de les vies d’inversió estatal mitjançant una legislació feta a mida. Tota la campanya ha girat sobre el nucli de l’economia central i autonòmica, sotmesa als ulls europeus, a fi de generar recursos per treure la nació d’un atur caòtic. Els partits d’esquerra busquen incentivar la productivitat sense tocar les butxaques populars ja escurades, sense apujar impostos ni reduir salaris. Els moderats i dretans furguen en les reformes laborals, facilitant les inversions empresarials a costa de menys benestar social i més treball. Ningú s’atreveix a plantar cara a l’evasió de riquesa suposadament incontrolada, però ben coneguda. Com se’n sortirà els nous governants d’un front trencat i divergent? Anar votar amb la sospita o recança que al 21-N tot continuarà igual sota una batuta de color diferent, el país no aixecarà el cap. La resignació i l’acceptació d’un sistema fallit seria la gran frustració de la nostra capacitat democràtica i del dret a decidir sense imposicions.
Si el PP i el PSC (PSOE) s’han tancat quasi en banda al Pacte fiscal de CiU per a Catalunya, i aquesta és la sortida òptima i més directa per salvar el dèficit i l’atur, tota economia invasora i fiscalitzadora serà contraproduent. Quins polítics menys dolents, que vetllin per Catalunya, ens mereixem? El mal menor, diuen els experts, es produirà evitant tota majoria absoluta i amb la presència dels nacionalismes autonòmics. En altres paraules, és vital trencar la bipolaritat nacional en benefici de la democràcia compartida en les dues Cambres. La nit del 20-N sortirem de dubtes amb l’esperança d’un govern competent i dialogant. Entre tots, farem diana?
Ramon Mas Sanglas – 12/11/2011