Catalunya i Euskadi marquen territori propi

“Si jo governo no acceptaré ordres de ningú”, va declarar el nou president del PP en un rampell electoral. Ni ell mateix s’ho creu, fidel deixeble del cervell Faes. Com pot imaginar-se una Espanya endeutada, evadida de l’Europa econòmica? Sap que els cercles alemany i francès lideren les normes legislatives de la Unió, que imposen les condicions financeres. Quan porti uns dies trepitjant la catifa de la Moncloa i comprovi l’estat ruïnós de les arques públiques entendrà les actuacions del seu antecessor. Comprendrà que guanyar no és sinònim de manar sense agenollar-se i estendre la mà a qui no pensa igual. Diàleg amb els de casa i de fora. No esborrarà del mapa els dos triangles amb colors de senyera catalana i d’ikurriña basca, malgrat incomodin el somni patriòtic de la unitat nacional indissoluble. Dos distintius en la pell del brau ibèric recorda que els nacionalismes amb llengua i cultura pròpies han dit prou al cafè igual per a tots. Si rebutja la veu de les urnes quedarà ben justificada la seva autodeterminació i segregació territorial. La democràcia té identitats plurals i drets seculars que Catalunya reclama aquest any amb el triplet convergent. Altrament, els bascos confirmen sense violència el clam de poble lliure. Tot plegat, ¿una premonició autonòmica cap a la segona transició i una reforma administrativa estatal? Els futuròlegs ja poden llegir la configuració territorial definitiva per boca del 20-N, sense cap més referèndum. Les singularitats històriques han marcat diferències de tracte i respecte, com a motors econòmics i culturals.
El model polític ideològic en solitari està superat. Cap partit, ni amb majoria absoluta, podrà tapar el nostre dèficit i deslliurar-se del precipici de la intervenció sense consensos. No salven les idees sinó els recursos necessaris ajustats a la redistribució del capital. L’especulació ha estat l’artilleria destructiva a escala mundial i la bombolla immobiliària espanyola la infanteria, que ha rematat l’esperança familiar de remuntar la recessió. Refer el doble efecte devastador compromet als ciutadans i tota la classe política a un esforç col•lectiu més enllà dels electes absoluts. Ha arribat l’hora de posar en pràctica un govern de concentració i unitat, tècnicament competent.
La governabilitat d’Espanya requereix la suma d’elements socioeconòmics i polítics. Primer, la interacció amb l’Europa de l’euro controlant amb transparència democràtica les condicions actuals del mercat. En el tren dels 27 en serem beneficiaris i deutors. Segon, la concertació amb tota l’oposició i els nacionalistes, amb la revisió de reivindicacions fiscals i el respecte a la pluralitat de criteris i llengües. Tercer, buscar el servei mixt de la tecnocràcia apolític sense radicalitat ideològica, però, a través de la democràcia, no a dit. Quart, control fiscal de tots els impostos dels contribuents -rics i pobres- , sense evasió de capitals ni economies submergides. Amb reformes exclusives dels treballadors –assalariats i jubilats- fragmentaran definitivament la societat del benestar i seguirem en els llimbs de la recuperació durant molts anys.
Si el nou govern s’obsessiona anant per lliure, tisora en mà i a costa de menys salari i més impostos, el mapa blau s’esmicolarà en mig any per les vagues dels mateixos que li han deixar el vot temporalment. La pèrdua de confiança farà la feina de l’oposició. Si els nacionalismes no són acontentats pacíficament, escoltant les demanades de reajustament urgent, tindran més arguments per formalitzar la separació geogràfica.
Governar com a partit, cada dia és menys rellevant. Si una nova llei electoral neutral i oberta desvinculés la política del poder financer, el comandament de la nació guanyaria en eficàcia, transparència i rumb. L’odissea i ortodòxia del bon polític radica en la capacitat d’unir els contrincants per empatia, mitjançant el carisma de la comunicació i la intel•ligència emocional, a fi de trobar solucions de país entre tots.
Ramon Mas Sanglas – 21/11/2011