La campanya del 20-N serà renyida, com totes, però esquivarà la solució més realista per covardia: el frau fiscal. El cavall de batalla serà la crisi i l’atur amb un reguitzell de mesures per combatre la plaga de cinc milions de parats. Els efectes es propaguen com un incendi devastador creixent, però la classe política no aplica cap tallafocs efectiu i radical. Proposaran pedaços, reformes i extintors casolans. Els amants de l’estadística podrien fer un estudi curiós de les hipotètiques panacees a cada problema concret. D’aquí uns mesos fora bo comprovar el seu compliment, les mitges veritats i les contradiccions més aberrants. No existeix cap vareta màgica ideològica, ni econòmica, per restablir la bonança del país. Sí, per reajustar entre tots, el repartiment de costos i dèficits públics en què estan sumides totes les administracions. La maleïda paraula “retallada” dels polítics i governants és l’eina massiva més ràpida per fer quadrar emergències econòmiques. Com que les víctimes pobres no hi estan d’acord, la injustícia i la divergència de criteris -la indignació social- ha fet aflorar la solució a costa dels rics amagats i molt solvents, pocs per a alguns, però més que suficients. El seu silenci els delata i també als encobridors. Es requereix coratge polític, absent fins ara, per fer sortir a la llum pública una infinitat de diners evadits del fisc, imprescindibles per extingir el foc sense més agonies. Per què els polítics no ens diuen tota la veritat abans d’anar a les urnes?La següent certesa ens arriba de fora (New York Times), no per això menys verídica, ans el contrari, per ser una notícia rellevant i contrastada. En la nostra premsa no hi té cabuda? El frau fiscal anual dels espanyols rics (grans famílies, empresaris i banquers) és de 44.000 milions d’euros, que Hisenda espanyola deixa de recaptar. Aquest import equival gairebé al dèficit de les despeses públiques socials d’Espanya (sanitat, educació, obra social). Dit altrament, suposa el 74% del frau fiscal nacional i correspon a 569 persones de nacionalitat espanyola, amb cara i ulls concrets. L’Estat no s’atreveix amb ells al•legant possible prescripció del delicte, falta de mitjans o inspectors, por a la investigació per les represàlies o esquitxos a través d’altes esferes mediàtiques. Els favors tenen un preu. L’Agència Tributària es limita a perseguir als autònoms i professionals liberals que no compleixen amb Hisenda, que representa un 8% del frau total. ¿Quin partit s’atrevirà amb la bèstia grossa del capital negre consentit que arruïna el país i mata el pobre? No es demana caritat, ni apujada d’impostos als poderosos, simplement, que paguin el que obliga la llei espanyola a tots els contribuents. La segona bèstia és l’economia submergida, tabú o escapatòria de cert empresariat i solució forçosa per alimentar moltes boques. És una lacra més justificada?
Lamentablement, Catalunya aglutina la majoria d’aquests defraudadors rics, on les retallades estatals són més destacables. Si en aquest context o guardiola dels ingressos hi afegíssim els 17.000 milions (quota de solidaritat autonòmica) que els catalans veiem com se’n van cada any i no tornen sota cap concepte inversor, viuríem en el país de les meravelles en plena crisi. La frivolitat arriba al límit quan hem de sentir les declaracions d’un expresident: “Els rics no paguen impostos a Espanya” o d’un president autonòmic actual: “L’ increment d’impostos als rics és més un valor testimonial que pràctic, perquè són pocs”. Amics, lectors, valoreu les xifres i les mentalitats. Però, sobretot, voteu amb la ment freda, si la consciència us permet veure amb certa lucidesa, quin govern pot treure’ns del pou amb menys injustícies.
Ramon Mas Sanglas – 7/11/2011
http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/lescandalos-frau-fiscal/38758.shtml
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada