Voràgine de les crisis (NE)

Ni l’hàbit fa el monjo ni el canvi polític és la solució. Només l’esperança, el combustible que ens fa rodar cada dia, ens diu que no tot està perdut. De petites il•lusions neixen grans projectes amb constància i exigència. És l’esperit de la renovació i supervivència que ens empeny a trobar una porta de sortida quan la llum de dintre s’apaga. El 21-N va començar l’expectació. Haurem fet diana en els governats que diuen han vist la claror de sortida del túnel, o haurà estat tot un miratge de promeses sense contingut? Si la lluita ha estat una enganyifa entre polítics, per superar la seva crisi de poder, la nostra crisi econòmica i laboral tindrà caràcter vitalici. Si la immediata actuació del guanyador no encarrila la viabilitat del projecte compromès, el país, ¿suportarà més temps nous embats?
L’ull del dubte sobre la transparència econòmica està posat en el cor de l’Europa dels 27: Alemanya i el seu entorn bancari. Els països emergents asiàtics i llatins han penjat una gran incògnita en la seva confiança inversora vers Europa. USA comença a tremolar sobre la fermesa de l’euro. El mateix Banc europeu fa trontollar els mercats en funció de l’especulació entre creditors i deutors. Quin és el vertader barem per saber quan una nació està en perill objectiu i vora la intervenció? Tal inseguretat és l’amenaça d’una segona crisi monetària greu degut al desequilibri del capital malintencionat. La descapitalització dels febles pot fer saltar la democràcia pels aires, i més ràpidament en països regits per tecnòcrates, que no han passat per les urnes populars.
Cada dia prenen més cos els mals auguris dels visionaris quan afirmen que tenim crisi per a dècades. Es queden curts, potser permanent. La utopia d’un món millor, igualitari i globalment equitatiu, amb menys rics i pocs pobres és ciència ficció, evidentment. A escala europea s’està trencant la unitat de mercat i es posa en dubte l’ús de la moneda única i el ritme comú de creixement. A nivell espanyol tenim la societat fragmentada econòmicament, amb macro endeutaments entre l’Estat, Autonomies i entitats municipals. La nostra xifra d’atur, inaudita a Europa, fa insalvable la reubicació laboral de cinc milions de persones, ni en dues legislatures. Ni amb les reformes més radicals i precàries entre empresaris i treballadors, -deixant de banda el crit del sindicalisme- podran recol•locar tanta mà d’obra desenfeinada. El mercat de consum tampoc absorbiria un excés de productivitat quan la pobresa de salaris i la pèrdua de poder adquisitiu no permeten més liquiditat. Aleshores, la crisi es converteix en un enemic personal i familiar amb l’angoixa de conviure-hi com una malaltia crònica. És la nova societat del malestar que ens espera i ens aporta el neoliberalisme dels rics?
Governi qui governi sense canviar el sistema polític i administratiu, fiscal i electoral, el fracàs està quasi garantit. Només amb retallades i més impostos, sense controlar els capitals evadits i l’economia submergida és pretendre buidar el mar. Si no acceptem que la pedra filosofal està en el poble i no en la protecció dels interessos polítics i financers, el país girarà al revés, de vaga en vaga. Sobren ideologies i falten plans de govern elaborats per savis especialistes, no solament pels amateurs polítics premiats per la fidelitat eterna al partit. Partidisme i tecnocràcia no són rivals quan superen el vistiplau de la ciutadania.
El raig de claror i l’esperança de canvi demana sacrifici de tots, en proporció al benestar de cada classe social. Amb l’estricte compliment de tots els espanyols amb el fisc, declarant anualment tots els ingressos i béns patrimonials -una altra utopia- , sortiríem de l’endeutament en un o dos any. Les recaptacions posteriors permetrien grans inversions públiques i buidar la bossa de l’atur més aviat. Però, la condició humana ens ha fet cobdiciosos i corruptes quan l’ocasió ens ho posa fàcil, fent que la mà esquerra no sàpiga que fa la dreta.
Ramon Mas Sanglas – 23/11/2011