Unitat de programa i fracàs d’ideologies (NE)

Tots els assajos polítics dels sistemes ideològics han entrar en recessió com l’economia. La història política n’ha vist de tots colors, envergadura i durada. Fan fallida perquè les circumstàncies generacionals s’imposen a les ideologies que no evolucionen paral•lelament amb les necessitats del temps i les persones. Una nació no pot ser un oasi polític i financer. El món laboral mundial està interconnectat sense fronteres. Conseqüentment, el consum i l’ intercanvi de productivitat és la font de riquesa, no la política d’idees. Hem vist com canvien i cauen governs de progrés. Serà la solució retornar al conservadorisme neoliberal per estrènyer la màniga ampla dels socialdemòcrates?
Grècia i Itàlia ha optat per una nova via governativa: la tecnocràcia, teòricament apolítica. No ens enganyem quan és el capital qui està en joc, que vol salvar les economies nacionals només a cops de reformes laborals. El gran pecat d’aquests pretesos salva pàtries és el fet del seu nomenament a dit, sense passar pel sedàs de les urnes i el veredicte popular. És una emergència, justifiquen. El mètode no pot anar per llarg perquè els pobles italià i grec estan exigint eleccions anticipades. El més cert, que a la mínima relliscada o empitjorament, el país saltarà pels aires com un polvorí. Si la provatura fos satisfactòria a mig termini, tots els partits polítics en la corda fluixa podran endreçar les seves receptes en el bagul dels records. Quedaria demostrat que polítics i tecnòcrates qualificats no poden barallar-se mentre rebin el vist i plau de la democràcia. Quedarà per veure si la dita “qui oli remena els dits s’unta” serà una excepció per aquests que han de curar la mateixa malaltia dels antecessors, la malversació.
Ni els partits sols ni les persones són garantia de bona administració. Només la unitat de govern sota uns criteris consensuats de programa estatal. No per més pluralitat partidista més drets democràtics. Tanta diversitat i dispersió ideològica pot ser tan nefasta com la rotació d’un bipartidisme sistemàtic. El model perfecte no existeix. La clau governativa està en regular els impostos sobre els béns de tots els ciutadans. Intentar que el món financer capitalista no pugi a cavall de la democràcia i no converteixi els amos en súbdits és la regla d’or.
D’entrada, retallar és sinònim de governar malament en clau popular. Aquest visió esbiaixada neix d’un error injust i greu: no es retalla tothom per igual ni en la proporció deguda segons els guanys. La crisi exigeix reajustaments econòmics. El nou govern del PP es guanyarà la impopularitat ben aviat si no rectifica la vara mesuradora envers els rics, i podrem ser el tercer país que caigui en mans tecnòcrates. Tindrem un mapa espanyol tenyit de blau, menys Catalunya i País Basc. Una majoria absolutíssima no és cap principi del final de la crisi si no s’acull al consens de l’oposició com l’eina imprescindible de governabilitat. També existeixen dictadures democràtiques per ignorància o canvi de rumb pels silencis abans de les eleccions.
Els polítics espanyols coneixen els mals del país i callen perquè no s’atreveixen amb la solució, en singular. Saben que amb píndoles de més pressió laboral sobre les classes mitjanes i pobres tenim túnel fins el 2020. Amb descomptes de la Seguretat Social i gratificacions per cada nou contracte que faci l’empresari contribuirem a empobrir les arques públiques sense matar el fantasma de l’atur. La panacea real i directa és el control de l’evasió fiscal i de l’economia submergida. Sense l’aplicació d’una reforma fiscal amb coratge, com demana el poble indignat i treballador, no sortirem dignament de la crisi, amb polítics o tecnòcrates.
Ramon Mas Sanglas – 16/11/2011