Coratge polític de CiU?

Una gran incògnita per demostrar. És l’argument central esgrimit pels convergents en suport a la majoria absoluta del partit Popular amb l’aprovació legislativa de les primeres retallades del Govern central, malgrat haver votat contra la investidura de Rajoy. Les pluges d’incomprensió i enuig per tal actitud contradictòria arriben de totes bandes. La justificació donada per mateix president Mas, no satisfà tota la ciutadania perquè recorda les flaires del Majèstic, el pacte de les engrunes sobrevingudes o peix al cove. Es repetirà la collita dels mateixos fruits amb els mateixos adversaris d’aleshores o amics de conveniència d’ara? La poca fe del poble creu que el pacte ocult entre les dues formacions ha de ser molt consistent per no caure en el mateix parany. El president afirma que és “un dipòsit de confiança a termini”. Equival a un ultimàtum? Comprovem que les temporalitats de les retallades –i ara el gest de la mà estesa- és una estratègia per emmudir veus europees, sense cap garantia per a les víctimes, els contribuents. No sabrem els llindars i topalls de recuperació exigits per tornar a la normalitat salarial (prevista pel gener 2014), ni hem sentit mai el compromís ferm de recobrar el poder adquisitiu que haurem perdut. Hi hauran pròrrogues sine die?
La ciutadania catalana entén i vol un tipus de coratge polític diferent: cobrar de Madrid el què li pertoca sense morositats, dir la veritat abans d’anar a les urnes, ser justos en les càrregues tributàries entre totes les classes socials i ser transparents en els comptes sense malversació pública. Això és decència política elemental, imprescindible per governar. Però, s’han convertit en actes o valors d’heroïcitat cars de veure i amb escassa voluntat per aplicar-los. De regal entra el joc partidista dels interessos, el xantatge i les contradiccions quan s’arriba al poder. El PP de l’oposició no és el de la Moncloa. Si del vot de CiU se’n diu claudicació, a canvi de què? Si Catalunya no treu un profit immediat d’aquesta submissió a Madrid, totes les promeses i exigències del pacte fiscal, la sobirania i la transició nacional –gran bandera convergent- seran la decepció i riota popular. Sabem que la política centralista i l’autonòmica catalana estan contraposades fa anys. Tenen en comú l’obligatorietat d’eixugar els dèficits, però, discrepen en els mètodes per aconseguir els recursos, a excepció de les retallades.
El pinyol de la política actual és sortir de l’asfixia econòmica amb la recuperació productiva i la creació de llocs de treball. Si la recapta i administració autonòmica dels propis impostos és la clau per refer Catalunya, estem en la antípodes del pensament del govern central. La negativa estatal més rotunda al sistema fiscal territorial, per més unitat parlamentària catalana i consultes populars addictes, no variarà cap posicionament sense un permís constitucional. Els signes del nou govern denoten aspresa al respecte, com demostra la intenció de controlar els pressupostos autonòmics. Tot fa indicar que les tibantors s’incrementaran entre els mateixos partits catalans, si CiU es considera atrapat pel PPC com a soci permanent i confia tirar el país català endavant via Madrid.
El coratge nacionalista està en no defraudar els electors i complir els objectius de casa nostra: treure el país de la llista negra com la segona Autonomia més endeutada d’Espanya, abaixar el rànquing del nivell de vida més car de l’Estat i regular la quota d’aportació solidària segons els barem europeu. Si amb el pacte fiscal o la reforma de la llei de finançament no escurcem quantitats entre el què rebem i donem, Catalunya haurà de decidir definitivament una sortida digna tota sola. Serà el coratge final que haurà de demostrar el poble català, amb el beneplàcit o a contracor dels polítics de les dues bandes, abans de la ruïna total.
Ramon Mas Sanglas – 15/1/2012