El programa 30 Minuts de TV3 (dia 8/1/2012) ens va obrir la finestra de les despeses públiques dels aeroports espanyols. El documental recull opinions de polítics penedits de les seves decisions –cúmuls d’ especulacions i negligències- , que van ser incapaços de dir prou a una inèrcia d’inversió nacional il•limitada sense cap estudi previ de les necessitats reals i formes d’amortització. Totes les províncies havien de tenir el seu aeroport, per no ser menys, o més d’un. L’endeutament sense mesura, en plena eufòria expansiva, mai va ser una barbaritat. El govern i l’ajuntament més aplaudit era el què més invertia. No existia la consciència de què els diners són del contribuent i no dels governants. Es consideraven amos dels ingressos estatals i municipals. Avui dia té el qualificatiu de corrupció pública oficial. Causa de tal disbauxa: la falta de transparència gestora i manca de control legislatiu. La impunitat sobre l’ús i abús del diner estatal ha permès aquestes malversacions i fraus, com a conseqüència d’estar massa anys al poder. ¿Com era possible que la immensa majoria dels pressupostos es duplicaven o triplicaven a l’hora d’avaluar els costos finals? No barregem la crisi amb uns dispendis nacionals injustificables. Som víctimes de les dues coses.Ara ens esgarrifem de la trentena d’aeroports deficitaris, inútils i tancats per falta de passatgers, sense cap viabilitat de futur, perquè estan en ciutats petites, d’entorn rural i amb escassa o nul•la indústria. Són uns monstres de vidre i formigó, buits i aïllats que el temps s’encarregarà d’envellir, després de pagar-los durant molt anys per res. Una nova col•lecció per afegir a la llarga llista de múltiples incongruències de l’ambició humana, com els Fòrums de la Cultura de Sevilla, Barcelona, Saragossa. Per què ensopeguem en la mateixa pedra repetidament? Perquè la culpabilitat queda diluïda en la globalitat, l’Estat som tots i no és ningú en concret. La justícia sembla que comença nominalitzar casos públics de corrupció, com Palma Arena i Gürtel. Sempre quedaran a l’ombra els polítics i autors d’aquestes execucions mastodòntiques recolzats per les seves ideologies partidistes i la fam de perpetuïtat.
La crispació social està sobradament justificada quan s’han de recaptar tributs per tapar tantes corrupteles i amortitzar muntanyes de ferralla inservible. Perdre poder adquisitiu, abaixar els salaris i pensions per pagar l’endeutament d’unes obres faraòniques inoperants és una estupidesa imperdonable. Pitjor, però, no esmenar l’error definitivament. Continuen actius trams d’AVE de dubtosa utilitat i sostenibilitat, així com el segon aeroport de Múrcia, per segregar-lo del militar. A Castelló s’alimenta l’esperança d’obrir l’aeroport –sense avions de moment- coronat per una escultura prescindible de trenta metres (de 300.000 euros), en honor al fundador. Els dirigents de l’economia del país, ¿encara no han pres consciència que estem sota mínims i en recessió?
El documental ensenya la cara negativa del panorama sense miraments. No amaga, no obstant, alguns esforços corporatius per buscar alternatives en diferents casos. Factibles, parcials i temporals algunes –cas d’Alguaire i Reus – i d’altres, totalment inviables per escandaloses, com l’aeroport de Ciudad Real, o de Badajoz, acabat de clausurar. Els polítics necessiten de la ciutadania en els comicis electorals. Aquesta mútua dependència cada dia és més distant per la pèrdua de confiança. Els errors que tenen un preu tan alt, a costa del benestar i la pèrdua de llocs de treballs, exigeixen un canvi de persones, de conductes i el sedàs imparcial de la justícia sense cap excepció.
Ramon Mas Sanglas – 10/1/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada