Cada poble i nació és diferent

A l’hora de retallar, la uniformitat sembla la solució definitiva i més ràpida. El clàssic i comú denominador “cafè per a tots” no és la panacea per sortir de la crisi. Som iguals davant la llei, però, sense trepitjar drets, quan es compleixen els deures. Si cada nació europea té característiques pròpies en cultura i un poder adquisitiu divers, ¿per què la pluralitat autonòmica d’Espanya no pot conservar les seves singularitats? Alemanya, França i els països nòrdics gaudeixen d’unes rendes per càpita superiors a la resta de membres comunitaris. No els podem estigmatitzar de menys solidaris si no infringeixen la normativa amb la seva aportació justa. L’esforç històric diferencial de cada poble ha de ser reconegut. La crisi no pot menystenir els mèrits acumulats dignament, de la mateixa manera que procuren trobar vies pròpies de recuperació i sostenibilitat.
En anys de bonança ens vam descontrolar tots. Uns més que altres. Per tant no han de pagar justos per pecadors a nivell personal i de col•lectivitat. La supressió d’administracions té un significat quan es produeixen duplicitats i triplicitats d’organismes amb personal que fan una mateixa funció. Si el pecat original de les autonomies neix l’any 1978, cal revisar els fonaments constitucionals que van expandir-les de forma tan generosa, sense antecedents lingüístics, històrics i culturals peculiars, sense analitzar la seva capacitat d’autogestió econòmica. Desfer uns passos en fals, com les autonomies uniprovincials limitades no equival retornar a l’Estat administrador centralista. A nivell local no han de desaparèixer tots els consistoris. Sí, la reducció de burocràcies i regidories que podria dirigir un alcalde competent de forma mancomunada aglutinant municipis veïns petits. La supressió de càrrecs polítics municipals –a més d’un estalvi important- seria un retorn a la participació democràtica i real dels pobles. Les decisions dels plens, cada dos o tres mesos, les prendrien directament els assistents corresponsables, no l’autoritarisme del batlle ni el partidisme polític de torn. Tots coneixem l’eficiència dels jurats populars, amb veu i vot final. Per què no pot ser aplicable en petites i mitjanes localitats, sense cap mena de cost? No tot s’ha de mercantilitzar ni polititzar. La figura del mandatari local o un representant permanent d’atenció al client seria suficient en nuclis rurals reduïts. Diversitat i eficàcia no estan renyides amb la simplicitat governativa. Exigim menys Ministerios i càrrecs a nivell estatal, reducció de parlamentaris i diputats per aprimar nòmines oficials. Quants milers de polítics sobrers cobren de l’erari públic arreu dels pobles d’Espanya? L’estructura de la llei electoral actual és un monstre insostenible i un devorador d’impostos, cada any a l’alça.
Quan una autonomia o regió segregada ha de viure de la solidaritat aliena en excés, té un problema greu d’insuficiència econòmica. Ha de revisar el seu estatus quo feble i retornar a la font de recursos dels seus orígens per recuperar la identitat. No és cap humiliació, sinó un enfortiment regional i una solució a curt termini. Em refereixo al restabliment de l’Espanya preautonòmica reformada. S’apliquen dos tipus de retallades o d’aprimament a nivell nacional, autonòmic i municipal: l’apujada d’impostos directes o indirectes i la reducció d’ingressos via salarial o pensió. Els pobles només tenen competència local sobre la primera opció, i molt limitada. Busquem alternatives per sanejar els dèficits i tornar crèixer.
Ara que la Generalitat pot fer consultes no vinculants legalment, proposaria votar el següent dilema: ¿prefereixes pagar més impostos per mantenir els serveis actuals del teu poble o bé reduir despeses amb menys personal polític municipal? En cada municipi trobaríem múltiples exemples d’excessos inversors. ¿És lògic paralitzar un servei municipal necessari i acabat de construir –un centre de Dia- i donar prioritat al manteniment d’un flamant camp de futbol amb gespa? Qui determina les prioritats, ¿el ciutadà contribuent o el consistori? El súmmum de la contradicció seria augmentar les nòmines dels regidors. De tot hem llegit i sentit, en plenes retallades nacionals i catalanes. Defensors i detractors de la democràcia tenen el terreny abonat per fer safareig en positiu. Quan la crisi ens toca de prop, la butxaca, i per totes bandes, la resignació esdevé agressiva i el consens més difícil. La supervivència ens fa menys tolerants quan s’imposa la renúncia per obligació.
Ramon Mas Sanglas – 9/1/2012