Madrid frena la singularitat catalana

La vocació del poble català, portador d’una entitat pròpia, fa segles que perdura. La vivència com a nació és més viva que mai. L’obstinació constant del centralisme polític espanyol per combatre aquesta realitat territorial també és històrica i continua latent. L’obsessió persecutòria del franquisme contra la llengua i les institucions autonòmiques va ser l’ombra constant contra els avenços nacionalistes. Des que el Tribunal Constitucional va trinxar el darrer Estatut per iniciativa del partit governant actualment, no han faltat ocasions per escapçar les ales a tota iniciativa i desplegament singular. La tibantor econòmica permanent entre Madrid i Catalunya és el pitjor enemic per créixer i trobar el final de la crisi. Vet aquí el paradigma dels interessos i de l’adversitat ideològica aferrissada. Complementàriament, el rostre discriminatori del neocapitalisme opta per instal•lar-se en la recessió de la classe treballadora sine die. Les distàncies cada dia més notòries entre rics i pobres farà que la classe mitjana passi a l’àlbum dels records.
Un fet increïble dóna fe d’aquesta filosofia i discrepàncies vives: el govern central no vol que l’aeroport del Prat competeixi amb el seu homòleg de Barajas, trencant l’acord amb el govern anterior. Ni privatització parcial, ni administració pública autonòmica compartida. No vol cap rivalitat que enfosqueixi el centralisme econòmic del país. L’eficiència superior de tal singularitat catalana posaria a prova el protagonisme estatal del sector. Una mostra més de la prepotència política immobilista. Aquesta reculada formava part de les restriccions ocultes del govern abans que CiU donés el vot positiu al PP? Quin valor d’estabilitat tenen els pactes entre governants? Per què no es penalitzen els incompliments de tot tipus? No ens val el consol de l’esperança del diàleg, la provisionalitat de la frenada o que la crisi no permet competitivitats disperses. Som una excepció en aquesta liberalització aèria a Europa i USA. Quin sentit té disposar d’una gran terminal nova, expansiva, internacional i continuar sent satèl•lits sucursalistes de Madrid en vols, horaris i companyies? Ha de canviar el model de transport aeri, el sistema radial de carreteres i ferroviari.
La defensa de l’empresa privada sempre ha estat l’objectiu de la classe política conservadora. Totes les dretes -també nacionalistes- , tenen quelcom en comú. Què ha fet canviar el rumb ideològic en el cas del Prat? No és pel fet privatitzador, sinó el lloc i el context: Catalunya i la catalanitat. Per evitar greuges comparatius s’ha fet extensiu a Barajas. El creixement territorial desmesurat seria una competència deslleial, pensen. És un primer avís del partit governant per dir-nos que el pacte fiscal i l’autodeterminació administrativa és una línia vermella infranquejable per a l’Estat espanyol. Un idil•li autonòmic inabastable. Que els catalans s’estalviïn passos en fals, perquè trobaran les portes barrades. Que la nostra singularitat en buscar sortides pròpies a la crisi toparà amb un front polític hostil, previsible. En definitiva, volen ignorar-nos una vegada més, malgrat posar les coses fàcils, políticament, a casa seva. Quins són els límits vocacionals d’un poble massa resignat i les fronteres de la mà estesa?
La recuperació econòmica del país va per llarg, perquè la davallada no ha tocat fons. Si les reformes laborals i financeres exigides per Europa són de curt abast, tornem als orígens del mal: refer l’atomització autonòmica peninsular. Un territori regional sense llengua, ni trajectòria històrica pròpia, amb incapacitat de recursos autòctons i d’autogestió, que es torni a reagrupar. L’autoadministració del País Basc és una mostra de progrés en plena crisi, amb menys aturats (10%). I Espanya no s’ha trencat. Per què no és extensible el model? No té cap patent d’exclusivitat. Les lleis estan fetes per l’home, no l’home per a les lleis. Canviem-les, si cal. La història s’ha d’escriure amb la saviesa democràtica i no amb la tossuderia política despòtica, si el poble té l’última paraula de veritat.
Ramon Mas Sanglas – 25/1/2012