La reforma laboral obra compartida

El treballador, l’empresari i el govern. Són els actors i guionistes. Quan fallen els dos primers, protagonistes centrals, l’escenari queda buit o l’obra inacabada. Es fa imprescindible el tercer actor, com a reconciliador o àrbitre. Ja és massa habitual al nostre país veure intents de negociació laboral sense entesa, comèdies amb regust tràgic, que desenllacen en un decret governamental a contracor. “La reforma laboral em costarà una vaga general”. Sentència del President que resumeix el final cru de la nova legislació laboral en tràmits d’urgència per les presses europees. Els dos interlocutors principals han estat incapaços d’arribar al consens total i s’imposarà un veredicte estatal desagradable -la pitjor de les solucions- , la guspira d’una vaga general probable. Si aquesta fos un mal menor, amb una mínima dosi d’eficiència a mig termini, no seria tan nefasta. Malauradament, ni les vagues són tocs propicis d’atenció ni les reformes laborals imposades han arribat a bon port en cap govern, en situacions límit.
Quin és el termòmetre per mesurar un bon conveni entre treballador i empresari en època de crisi aguda? Dit altrament, com s’han de repartir i compartir les càrregues per sortir-ne? Com que el capitalisme mai cedirà davant la feblesa del proletariat, la lluita de les classes socials sempre tindrà el mateix nom: el poder. Aleshores la democràcia queda a l’entredit, els partits polítics en conflicte de lluita permanent i el govern amb la responsabilitat de jugar a la ruleta de la conveniència mirant cap amunt el rostre amable dels potentats, o cap avall, i compadir-se fictíciament del votant que l’ha entronitzat. Difícil papereta per acontentar tothom. El mandatari veu la vaga amb resignació, com una resposta i actitud de mà dura per aconseguir una eficàcia governamental i no ser titllat de feble i tou. Des del carrer és l’expressió ferotge contra la incapacitat, la mala gestió o les desigualtats en el repartiment dels dret i deures. És una paradoxa democràtica, el desafiament dels seus mateixos electors.
El món laboral i el seu entorn és el nucli de la vida mateixa, l’eix que defineix el grau de benestar o malestar socials. Les possibilitats més o menys agredolces del present i del futur queden emmarcades pel poder adquisitiu i salarial que esdevé de la feina. En temps de sequera econòmica tenir treball és ser afortunat, com a empresari o com a treballador. A partir d’aquesta base queda la tasca del mutu equilibri i enteniment que diem marc laboral o conveni entre patró i assalariat. És en la cruïlla dels xocs frontals, dels malentesos, on el govern ha d’arbitrar i on s’hi juga la seva credibilitat o repudi.
Tots els ulls estan clavats en aquesta reforma, esperança i temença d’una part dels cinc milions d’aturats. Però, oblidem que els ingredients del pastís són diversos i la solució final complexa durant anys. Sense la fluïdesa del crèdit, l’empenta decidida dels emprenedors i la il•lusió productiva acompanyada d’un consum regulador equilibrat, el mercat ocupacional no trobarà sortides progressives. Sempre quedarà coix si no compta paral•lelament amb les dues crosses de la reforma fiscal i el control de la competència deslleial: l’economia submergida. La macroeconomia d’un Estat ha de coordinar els seus actius productors i la classe passiva amb superàvits per sortir de la recessió i fer net dels dèficits anuals acumulats.
Els ànims dels nostres governants autonòmics i estatals no són gens optimistes. Esperen massa de la comprensió popular, cada dia més disminuïda, mentre el ciudatà es qüestiona: no queden altres vies per explorar amb més recursos i deixar respirar els desfavorits amb menys impostos i retallades? La pobresa extrema ha envaït el 25% de la població. Per compartir beneficis s’han de crear. La font no està únicament en la contenció salarial i l’increment productiu sinó en el capital aturat que no flueix o ha desaparegut. És responsabilitat del govern legislar per a tots, no solament la classe treballadora.
Ramon Mas Sanglas – 1/2/2012