Asfíxia de l’economia municipal

Els ciutadans estem atrapats al final del carrer. L’administració estatal ha passat el mort financer a les autonomies i aquestes als municipis, que s’han quedat amb el calaix buit per no rebre els recursos pactats de manteniment. Llars d’infants, casals d’avis, Centres de Dia i serveis públics locals no disposen de liquiditat per pagar els proveïdors i el mateix personal. Últim recurs: apujar els impostos a la ciutadania com l’IBI i les taxes municipals. Després de les retallades salarials autonòmiques, nacionals i l’ increment desproporcionat d’impostos en aigua, gas, transports, IRPF,... només faltava l’estocada final a nivell de poble. Per triple partida el contribuent pensionista i assalariat és novament l’ase dels cops mentre continuen sense aprimar-se administracions públiques inútils (Ministerios amb funcions transferides, el Senat, Diputacions, Consells comarcals) i són intocables els impostos de grans fortunes i les nòmines escandaloses pendents d’una reforma fiscal que mai arriba. El debat més encès està sobre la taula: els sacrificis exhaustius del ciutadà ras han de salvar l’economia i als polítics espanyols davant Europa? Temença o intuïció: les restriccions socials del benestar, ¿pretenen la seva privatització lenta i definitiva?
L’escala d’endeutament progressiu no té més graons per baixar. L’acusació i excusa recíproca del “no pago perquè no cobro” no és motiu per asfixiar els pobles i cosir d’impostos les famílies que no arriben a fi de mes. Existeixen solucions internes. Fallen les polítiques econòmiques dels nostres administradors que no han sabut racionalitzar les despeses del seu respectiu àmbit, acostumats a malversar recursos quan entraven a cabassats. El ciutadà diu prou a més recaptacions desmesurades, si no s’eliminen serveis superflus i càrrecs prescindibles. Vol veure els pressupostos detallats, on i com es gasten els seus diners. Què dir dels ajuntaments que han apujat els sous dels seus polítics i regidors fa pocs mesos? En època de bonança grans alcaldies no dubtaven en contractar personal per a la brigada municipal per beneficència. És hora de reduir serveis complementaris de la ciutat, temporalment, com la jardineria estacional decorativa de parcs i rotondes, no la neteja. Si la construcció és nul•la, què pinta un regidor d’obres públiques i d’urbanisme en cada municipi? Per què mantenir despeses en personal tècnic si no hi ha projectes de nou habitatge per certificar? Tals càrrecs es poden unificar i simplificar entre diferents poblacions. La llei electoral municipal va engreixar els consistoris petits amb regidories de luxe que ara hauria d’assumir l’alcalde. Els més agosarats propugnen per una Mancomunitat o associació d’ajuntaments de nuclis poblacionals reduïts, deixant un delegat d’atenció al client o la secretaria oficial en els pobles sense batlle i regidors. Sense perdre l’autonomia actual, les decisions consistorials serien preses democràticament pel mateix veïnat de voluntaris, com fan els jurats populars de justícia. Això seria retornar a les bases reals de l’autonomia local de govern, sense costos i menys burocràcia.
El camí còmode es recaptar més per seguir gastant igual. Gran error. Fer més o igual amb menys, és la qüestió. Si el personal ja està reduït a la mínima expressió cal aprimar despeses de consum: supressió o reducció d’enllumenat públic en zones urbanitzades i no construïdes, manteniments esportius amb mínim cost, concentració horària d’activitats culturals si es dóna poca afluència i demanda. A l’hora del repartiment de les càrregues tributàries cal ser curosos en el concepte, quantia i destinataris. Recaptar de tothom, via IBI, per pagar llars d’infants i escola pública –per exemple- pot ser injust per aquells contribuents que mai han sigut receptors d’aquests serveis. Busquem aplicacions pràctiques a curt termini. No es pot paralitzar l’activitat municipal, però sí, buscar la reforma del sistema amb cohesió territorial, aparcant el poder partidista. La comprensió popular té uns límits, més generosos quan l’exemple dels mandataris va per davant amb uns salaris proporcionals a les hores de feina feta, sense dispendis oficials de protocols, ni preus desorbitats en dietes i reunions. Només així s’evitaran uns gravàmens extres del tot innecessaris.
Ramon Mas Sanglas – 22/1/2012