La diagnosi global sobre el model educatiu de Corea del Sud, presentat en el reportatge 30 Minuts de TV3 (15/1/2012), planteja seriosos interrogants a l’hora de ser imitat. Són els primers i millors estudiants del món en rendiment, segons l’informe PISA. És d’admirar el progrés del país en 30 anys: ha eliminat un 70% d’analfabetisme i aconsegueix que el 80% vagi a la universitat. Tot un rècord amb dos protagonistes imprescindibles de suport: la disciplina de la família i l’Estat. El comú denominador de tot l’entorn és la força de voluntat personal amb l’objectiu clar d’un futur amb feina qualificada. Sens dubte, el règim polític coreà, de caire militar, ha imbuït d’aquest esperit a tota la joventut a partir del nucli familiar.La primera qüestió que plantegem: forçar més enllà dels límits personals, ¿és prou ètic o perillós? Aprendre a ser líders té riscos i premis. La rigidesa disciplinària uniformada quant a horaris excessius i continguts d’aprenentatge molt densos comporta graus diferents d’estrès i pressió perquè la intel•ligència i les habilitats de cada infant i adolescent són diferents. Dedicar més de 13 hores diàries de mitjana a tasques escolars no dóna per descansar ni mantenir les relacions socials de comunicació i de lleure.
Si analitzem alguns criteris dels mateixos pares l’autosuperació és la meta: “El resultat justifica treballar fins tant tard” (la una de la matinada). “Em fan llàstima –diu una mare- però, ho fem pel seu bé. Vull que les meves filles sàpiguen més que les altres”. Ideologia que cala en la consciència dels fills: “Per què estar jugant si podria estar treballant? No m’imagino la meva vida sense haver estudiat”. No obstant, els alumnes menys brillants són conscients que no viuen la vida: “la pressió sobre el futur no em deixa viure l’adolescència. Tinc ganes permanents de plorar i truco una amiga per plorar juntes”. Es reconeixen marginats: “fem pena a occident, perquè només vivim per la feina i els exàmens. Ens converteixen en titelles i ens fan tots iguals”. Confessions fortes, fruit d’un sistema que l’Estat recolza perquè ho exigeixen les famílies que encara paguen més hores extraescolars en centres privats cars per les mancances estatals i ser massa tous. Les discrepàncies sobre metodologies entre professors dels dos sectors són evidents. L’explotació de les classes particulars (4 hores diàries) com un negoci milionari és una sobrecàrrega que la societat subcoreana veu amb normalitat i assumeix el cost mensual (500 euros) com sigui. Un ritme trepidant que no tots els joves poden aguantar. Qui no segueix queda aïllat o emmalalteix per depressió, pel trastorn de la son i el cansament, que pot acabar amb la mort. Fa dos anys el país va comptabilitzar 202 suïcidis des d’infants de primària fins universitaris.
L’informe PISA contrasta resultats escolars també òptims en països amb horaris més racionals. El prototip és Finlàndia. La mentalitat sobre el rendiment i la qualitat no es basa tant en la disciplina individual sinó en l’esforç compartit entre l’escola, la família i la conciliació laboral dels pares. També és diferent tot l’entorn històric i polític de la nació. Sense oblidar que la voluntat és un valor imprescindible per reeixir, són diferents les formes d’acompanyament extern que reben els estudiants finlandesos i els subcoreans.
Per comparació, mirem el model espanyol, molt menys brillant, segons el rànquing dels resultats. Encara no hem sabut trobar l’encaix social de l’escola ni el sistema educatiu competitiu que estabilitzi els desajustaments. Ens falla la inversió nacional de recursos, la compaginació horària de la família amb el món laboral i la vocació d’esforç que no s’imposa per la poca convicció dels pares i l’Estat, afavorint els millors amb una garantia de feina i futur.
Treballar en el camp de l’educació és una tasca delicada per la fragilitat de les persones en període de formació i els diferents components socials que intervenen. Cada ser humà és diferent en capacitat, sensibilitat i caràcter. La uniformitat del sistema no pot despersonalitzar cada estudiant, malgrat els barems comuns i necessaris d’avaluació. Dels tres models ens emmiralla el segon. No oblidem que s’aconsegueix l’èxit amb renúncies, la implicació familiar directa i uns costos que potser no estem disposats invertir –com els coreans- en detriment del nostre benestar.
Ramon Mas Sanglas – 17/1/2012
Si analitzem alguns criteris dels mateixos pares l’autosuperació és la meta: “El resultat justifica treballar fins tant tard” (la una de la matinada). “Em fan llàstima –diu una mare- però, ho fem pel seu bé. Vull que les meves filles sàpiguen més que les altres”. Ideologia que cala en la consciència dels fills: “Per què estar jugant si podria estar treballant? No m’imagino la meva vida sense haver estudiat”. No obstant, els alumnes menys brillants són conscients que no viuen la vida: “la pressió sobre el futur no em deixa viure l’adolescència. Tinc ganes permanents de plorar i truco una amiga per plorar juntes”. Es reconeixen marginats: “fem pena a occident, perquè només vivim per la feina i els exàmens. Ens converteixen en titelles i ens fan tots iguals”. Confessions fortes, fruit d’un sistema que l’Estat recolza perquè ho exigeixen les famílies que encara paguen més hores extraescolars en centres privats cars per les mancances estatals i ser massa tous. Les discrepàncies sobre metodologies entre professors dels dos sectors són evidents. L’explotació de les classes particulars (4 hores diàries) com un negoci milionari és una sobrecàrrega que la societat subcoreana veu amb normalitat i assumeix el cost mensual (500 euros) com sigui. Un ritme trepidant que no tots els joves poden aguantar. Qui no segueix queda aïllat o emmalalteix per depressió, pel trastorn de la son i el cansament, que pot acabar amb la mort. Fa dos anys el país va comptabilitzar 202 suïcidis des d’infants de primària fins universitaris.
L’informe PISA contrasta resultats escolars també òptims en països amb horaris més racionals. El prototip és Finlàndia. La mentalitat sobre el rendiment i la qualitat no es basa tant en la disciplina individual sinó en l’esforç compartit entre l’escola, la família i la conciliació laboral dels pares. També és diferent tot l’entorn històric i polític de la nació. Sense oblidar que la voluntat és un valor imprescindible per reeixir, són diferents les formes d’acompanyament extern que reben els estudiants finlandesos i els subcoreans.
Per comparació, mirem el model espanyol, molt menys brillant, segons el rànquing dels resultats. Encara no hem sabut trobar l’encaix social de l’escola ni el sistema educatiu competitiu que estabilitzi els desajustaments. Ens falla la inversió nacional de recursos, la compaginació horària de la família amb el món laboral i la vocació d’esforç que no s’imposa per la poca convicció dels pares i l’Estat, afavorint els millors amb una garantia de feina i futur.
Treballar en el camp de l’educació és una tasca delicada per la fragilitat de les persones en període de formació i els diferents components socials que intervenen. Cada ser humà és diferent en capacitat, sensibilitat i caràcter. La uniformitat del sistema no pot despersonalitzar cada estudiant, malgrat els barems comuns i necessaris d’avaluació. Dels tres models ens emmiralla el segon. No oblidem que s’aconsegueix l’èxit amb renúncies, la implicació familiar directa i uns costos que potser no estem disposats invertir –com els coreans- en detriment del nostre benestar.
Ramon Mas Sanglas – 17/1/2012
http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/sistemes-educatius-desequilibrats/46098.shtml
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada