Els catalans som majors d’edat

No fa quatre dies que rodem pel món. Els avantpassats van veure-les de tots colors, eren i som encara la diana de moltes controvèrsies després de deu segles. La història espanyolista ens ha estigmatitzat per les nostres comtesses o els governants de torn ens tenen el dit ficat a l’ull? Ens hem fet grandets i sabem cuidar-nos sols. El nou govern ha engegat un cicló de reformes nacionals que cal controlar per no envair competències pròpies. Els pactes de conveniència –transitoris, esperem- entre CiU i PPC no han de desvirtuar l’essència del catalanisme històric i reivindicatiu.
En aquests afers reformistes la inquietud catalana vetlla per la identitat autonomista ben definida, poc conciliadora amb l’esperit centralista d’un govern de majoria absoluta, per les males experiències viscudes darrerament. La llengua i l’entorn escolar són temes intocables. La crisi i el deute no permetran obrir la veda per retocar principis estatutaris blindats posant a prova la força democràtica del poble. La pluralitat nacional és irrenunciable com la mateixa cultura escrita. Sabem que una pedra angular entre la Moncloa i la Generalitat és l’avançament del país en un marc econòmic propi mitjançant un pacte fiscal en procés de lenta maduració. Una fita recolzada per la majoria catalana al carrer i al mateix Parlament, que no pot ser moneda de canvi fent xantatge a la llengua. Catalunya no està en venda per aconseguir el què li pertoca per justícia, ni disposada a fer més pactes estables de silenci entre bambolines partidistes. Prou de comèdies i total transparència democràtica.
Una llengua mil•lenària no vol continuar sotmesa a l’imperatiu del regne espanyolista poc respectuós amb cultures paral•leles i diferents. Prou estrés intern i complexament lingüístic. Si queda algun dubte sobre la voluntat popular al respecte, convoquem un referèndum oficial vinculant per a les dues parts. Si no som conflictius a casa nostra, per què volen que ho siguem fora? Quin interès extern ens obliga a no ser el què la majoria desitja ser a dins? La convivència amb tantes llengües estrangeres per raons d’immigració ha demostrat que el civisme català és integrador. Com s’entén que només el castellà sigui el nucli polèmic amb el català, totes dues cooficials? Si aquesta institucionalització n’és la culpable, els sobiranistes tenen la solució immediata amb la independència. Quan la llengua pròpia d’un territori no la defensen els seus habitants té els dies comptats, com voldrien els detractors. El problema creat no és del parlant català sinó del desconeixement lingüístic del receptor. Som massa educats envers el nostre interlocutor, quan no sabem si ens entén o no vol entendre’ns i posa a prova la nostra submissió exigint el canvi d’idioma. Amb aquesta tolerància no l’ajudem a integrar-se, si és un resident de fa temps. L’amabilitat del canvi només té sentit envers el castellanoparlant de pas, com s’intenta fer amb un estranger amb el seu idioma, si comprenem la seva.
La millora del nivell lingüístic d’un país correspon a l’escola després del bressol familiar. És la raó de ser de la immersió per guanyar la batalla del català al carrer. Crear ciutadans que dominin les dues llengües oficials al final dels estudis obligatoris: l’autòctona, per motius de residència i país, entre d’altres, i el castellà, per constitucionalitat. Endrecem políticament bé les idees sobre la singularitat del bilingüisme secular dels pobles. Desterrem d’una vegada tot imperialisme cultural i boicots comercials per la llengua. Respectem el sistema educatiu autonòmic quan funciona de forma excel•lent al dictamen d’una legislació parlamentària gairebé unànime (LEC). Tot resident a Catalunya és ciutadà català, sigui adult o infant. Privar d’un bé lingüístic a una criatura perquè els pares s’oposen al sistema educatiu local majoritari i enriquidor és posar traves culturals al futur del fill. Quin espanyol nouvingut a París o a Londres no voldria aprendre francès o anglès? La simple convivència ja ho justifica, a més de les raons laborals. Demostrem la nostra maduresa i majoria d’edat amb criteris plurals de llibertat, de parla i cultura sense recels mutus.
Ramon Mas Sanglas – 15/2/2012