Reforma laboral de l’acomiadament

Ja és vigent la nova reforma laboral titllada “d’agressiva i dura ” pel ministre d’economia. Sense conèixer tota la lletra menuda i els possibles retocs que pugui rebre en el tràmit parlamentari, té aires de “repressió laboral”, enlloc “d’esperança” de més feina, que desitgem tots. No és bo començar a construir per la teulada amb coacció, acomiadant amb més facilitat, sense buscar els fonaments de l’ estímul i la il•lusió. Sembla més un manual per fer neteja de treballadors indesitjables –els menys productius i els més costosos per l’antiguitat- , que un al•licient per a noves contractacions. Abaratir acomiadaments és un respir empresarial en situacions límit de recessió i tancament, però no, una font de productivitat. El patró que pensi fer permutes de dos per un, forçant l’escletxa de les xifres vermelles de dos o tres trimestres, marcarà més regressió. Pitjor remei per a l’atur, encara, si s’opta per canviar les condicions laborals actuals de sou i jornada de forma unilateral. Els 20 dies d’acomiadament establerts posa en perill els drets adquirits dels 45 o 33 dies dels veterans i no satisfà els somnis empresarials d’un acomiadament lliure, sense despeses. Són els esculls dels decrets per falta de consens negociador.
El segon apartat, poc explícit i en positiu, és l’entrada laboral de nous treballadors i la funció operativa d’un sindicalisme que cal innovar en profunditat. El camí ineludible per tenir bons operaris passa per la formació des de l’escola i el taller d’aprenents o la investigació universitària amb ajudes econòmiques. El savi, es crea, no neix. Si en lloc d’introduir l’assignatura obligatòria sobre “Educació constitucional” s’imposés un “Manual de l’emprenedor”, l’escola començaria a formar treballadors de base amb idees pròpies i a concebre l’empresa com una part de la seva aportació. No veuria l’amo com a un usurpador o propietari dels seu esforç que li compra o compensa amb un sou. No seria el seu enemic i canviaria el xip de lluita de classes socials entre empresari i proletariat, vell origen dels sindicats. La productivitat compartida és aquella que tots se’n senten responsables en moments de recessió i d’expansió, a l’hora de reduir despeses i de repartir guanys. Per arribar a aquesta concepció participativa d’empresa ha de canviar el muntatge i la ideologia sindical actual, d’estructura postfranquista, estàtica, polititzada i submisa a la subvenció estatal. Siguem europeus en tots els models laborals progressistes. Alemanya obliga està afiliat a algun sindicat. Cap d’ells rep ajuda pública. Són institucions apolítiques, purament laborals i desvinculades dels partits. Cada empresa té el seu “consell de vigilància” format per treballadors i delegats de l’empresa que vetlla per la bona rendibilitat i contractació quan cal. L’enteniment negociador bilateral a nivell intern, evita abusos, afavoreix la transparència de comptes i la flexibilitat horària. Els “minijobs” o jornades parcials són una mostra del bon funcionament, comprovat amb el nivell baix d’atur en tot l’Estat.
La tercera mancança de la reforma és l’absència de vies segures per trobar recursos econòmics, imprescindibles per contractar nou personal i adquirir materials. Si la reestructuració dels bancs i caixes amb diner públic no culmina amb una obertura del crèdit envers el mercat de treball, la reforma laboral quedarà estancada. Falta capital i sobra mà d’obra. Prioritzar les normes d’acomiadament a la font econòmica de la producció i consum pot ser la fallida del sistema. Donar 3.000 euros per un primer contractat és una llaminadura inconsistent. Fer equilibris amb contractes parcials d’aprenents joves amb 500 euros i compartir jornades amb semi jubilats, no consolidarà cap empresa de llarg recorregut. La bona competitivitat es basa en la pròpia creativitat, realització i exportació. El govern ha d’obligar a les entitats financeres invertir al país o facilitar el préstec de diner estatal directament i a baix cost.
La reforma només farà història si sembra il•lusió al desenfeinat, genera confiança entre l’ empresariat i als nous emprenedors sense traves burocràtiques. A més de les facilitats laborals hi ha de contribuir l’inversionista privat sense evadir els seus impostos a Hisenda, ni en forma d’economia submergida. Quan el govern apliqui les pautes equitatives als capitals financers i tingui el domini fiscal sobre els patrimonis i fortunes del país, els treballadors confiaran que els seus impostos i rendiments no cauen en sac foradat ni en butxaques fraudulentes.
Ramon Mas Sanglas – 11/2/2012