El consens, preu just de les reformes

Amb la crida sindical del país s’ha engegat la maquinària reivindicativa contra l’agressivitat d’una reforma laboral qüestionada. Un assaig o termòmetre per a una vaga general? Al president no li tremola la veu quan afirma que la llei és “justa i necessària”. És més, està preparat per a les protestes que li esperen. Quan la confrontació al carrer és massa habitual, la democràcia –la veu del poble-, també grinyola. De moment s’han posat sobre la taula els punts febles dels treballadors, contraposats als nous drets empresarials. El desequilibri exagerat entre els dos mereix el qualificatiu de “reforma agressiva” que els legisladors reconeixen per la gravetat de la situació. Potser oblidem que la nova “cultura laboral” es configura amb els drets i obligacions recíproques, fruit del consens negociador i democràtic.
El tarannà bilateral dels convenis laborals, vigent fins ara, xoca frontalment amb un decret unilateral. Davant d’un conflicte, l’empresari no pot erigir-se en jutge imparcial per ser part del problema. No pot fer i desfer un contracte només a la seva conveniència i necessitats de producció, horari i salari. La flexibilitat total ha de ser compartida. La clàusula d’acomiadament justificat amb tres trimestres de pèrdues econòmiques és injusta, tergiversable i parcial, sense un àrbitre neutral que ho acrediti. El recurs del treballador afectat d’anar al jutjat és irrisori per la impunitat empresarial davant la nova llei. Si els criteris econòmics de pèrdues no fossin suficients per acomiadar personal, ara té l’eina de l’absentisme justificat, fins i tot, o la baixa productivitat, per reduir plantilla. Tot un cúmul de facilitats patronals a favor de la precarietat i l’abaratiment de les nòmines més altes. El premi final de tota reforma sempre hauria de ser el consens, mai la imposició.
Reforma necessària, sí. Justa, no. Eficaç, difícilment. Busquem models europeus quan ens interessa, com l’alemany, però no copiem tot el sistema, sinó la part més dolça o favorable a l’emprenedor i apliquem la més incòmoda i agra al treballador. Les regles del joc en la contractació i salaris han d’estar degudament compensades segons el nivell de vida del país, la formació personal i el rendiment. Aleshores es pot parlar d’acomiadaments a baix cost, si arriba el cas. A Alemanya, un cop esgotat el subsidi d’atur d’un any, l’Estat proporciona a tot ciutadà un pis de lloguer pagat, de 40 metres (per una persona) i un subsidi de 360 euros/mes fins trobar treball. L’obra social pública es reconeguda per llei. Forma part de la cultura del benestar bàsic de la nació. És evident que el treballador evita arribar a situacions límit i s’esforça per no perdre el treball, compensat només amb 15 dies d’acomiadament per any treballat. Per això intenta qualificar-se ajudat per l’empresa. L’esperit empresarial i la relació laboral és diferent d’aquí, prioritzant la competitivitat del bon tècnic a l’afany de guanys a costa d’operaris precaris. L’horari seguit de les 8h. fins les 17h. (amb mitja hora per dinar) és un element cabdal que permet optimitzar la producció. De rebot se’n beneficia la conciliació de la vida familiar i escolar dels fills. Som capaços de canviar rutines i tradicions?
Amb la reforma imposada s’ha creat la sensació d’involució social, de tornada als anys 80. La crisi per si sola no justifica tal revés històric amb les tecnologies del 2012. Fallen i falten mecanismes d’inversió econòmica d’entitats financeres i estatals imprescindibles perquè funcioni l’engranatge humà en la correlació laboral. La flexibilitat d’horaris i salaris, acompanyada de la professionalització adequada i el capital necessari, seria el còctel idoni per ser competitius a Europa. Incidir només sobre el treballador amb retallades és continuar amb un mercat improductiu de dependència.
Les vagues no serveixen per solucionar problemes. Són tocs d’alarma contra la inoperància, ceguesa o baix nivell democràtic dels governants. Mai és tard si hi ha voluntat de recapacitació mútua i de canvi. No cal esperar el rebuig popular majoritari per rectificar. La democràcia té el recurs de la consulta i del referèndum vinculant, habitual en països centreeuropeus per temes molt menors. La majoria absoluta de les urnes no legitima un poder legislatiu reformista unidireccional, menys, quan l’elector ignora a priori l’abast de la intencionalitat política en cada reforma. La dignitat laboral és un eix clau de la vida humana. Si un conflicte greu no troba remei a temps, és fàcil prendre mal, a més de la suor i llàgrimes que ens podríem estalviar.
Ramon Mas Sanglas – 22/2/2012