Adéu, classe mitjana

Ric o pobre, els nous status del futur. La lluita per abastar un estadi intermedi esgarrapant amb constància i llàgrimes el cim dels poderosos, del consum i de la igualtat té els anys comptats. Tot intent polític per superar una crisi ferotge a costa de la classe assalariada va soscavant les conquestes del benestar de tantes dècades. La càrrega persistent sobre els mateixos ciutadans està dividint la societat descaradament. La ciutadania espanyola mitjanament benestant, massacrada intencionadament per un capitalisme despietat, s’encamina cap a un estat de convalescència sense recuperació. Les estadístiques oficials dels privilegiats i el seu camuflatge són prou colpidores, segons la mateixa Agència Tributària. Dades del 2009 revelen que només 6.829 persones (0,035% d’un total de 19.315.353 declaracions) van reconèixer ingressos bruts superiors a 600.000 euros anuals. És més ridícula la xifra en liquidacions d’IRPF en el tram 150.000-600.000 euros/any (85.167 persones). La inspecció d’Hisenda té deures pendents urgents si vol fer calaix ràpid, en lloc de recollir les engrunes dels febles i crear més atur. La incògnita recau en la voluntat decidida o tímida del govern per combatre el frau fiscal instal•lat i tolerat. La comoditat del control informàtic és una excusa per no plantar cara a la corrupció del favoritisme i deixar de buscar amagatalls compromesos.
La pobresa extrema nacional del 25% és una realitat clamorosa i en augment. Com a contrast, al final de la bombolla immobiliària (2007) es van incrementar en 9.200 el nombre de rics (amb un líquid actiu d’un milió de dòlars individual, sense incloure béns i patrimoni). Fins ara, Espanya ocupava el 10è lloc del rànquing de rics del món amb 158.000 afortunats. Segons el Banc d’Espanya, a finals del 2010, el 10% de les famílies concentraven el 70% de riquesa (1,4 bilions d’euros) i d’aquestes l’1% acumulaven el 40%.
El govern congela pensions i rebaixa salaris per recaptar liquiditat i pagar deute. Retalla en educació i sanitat per reduir despesa. Dos camins d’empobriment social que resulten ser la xocolata del lloro. La font autèntica de recaptació rau en els impostos sobre beneficis financers. Si a aquest 10% de població rica se li apliqués el 45% (tipus màxim actual) sobre els guanys nets, s’aconseguirien 32.000 milions d’euros/any. Cobriria el 62% del dèficit estatal i un terç de les retallades seria suficient. Ni caldrien aquestes, amb la simplificació de càrrecs i dobles administracions. No és problema de recursos sinó de valentia per exigir el repartiment just dels impostos sobre la riquesa. La por que marxin les grans fortunes del país són llegendes urbanes. Les 10.000 sucursals de BBV, la Caixa o Santander, tancaran? Telefònica, deixarà 42 milions de clients, els seus principals actius de benefici?
Espanya té patrimoni i riqueses, exemptes d’impostos i mal repartides. Els ajuts als monopolis financers i bancaris tenen sentit si serveixen per fer créixer el país i tributen a l’Estat correctament, per fer real l’eslògan cínic: “Hisenda som tots”. Amb reformes laborals repressives la classe política i els governs guanyaran més antipaties i revoltes populars. A menys protecció social, més precarietat. Si la despesa pública no s’alimenta d’una recapta proporcional al poder adquisitiu de tota la ciutadania, es provocarà una disfunció social progressiva. Falla la funció distributiva de l’Estat quan sustenta entitats financeres amb fons estatals que no repercuteixen al mercat en forma de crèdit obert per generar més treball i consum. La remuntada, sense cap horitzó, només serà possible si la classe més desfavorida s’estabilitza amb una inserció laboral. En cas contrari, l’índex de misèria serà més alarmant, difícilment rescatable socialment, per més suport europeu que rebi. El neoliberalisme haurà aconseguit el seu objectiu: fer desaparèixer una classe mitjana treballadora de soca-rel i usurpar els recursos del seu esforç històric.
Ramon Mas Sanglas – 7/2/2012