Vaga reivindicativa o denúncia?

En temps laborals crítics els ànims reivindicatius s’encenen fàcilment sense preveure, possiblement, la gravetat de les conseqüències. No tots els medis són adequats ni convenients per aconseguir un objectiu final, per legítim que sigui. Ningú dubte del dret a la vaga com una forma de pressió negociadora, sense oblidar que no existeix el dret sindical absolut a la vaga perquè la societat també té drets democràtics. Els sindicats reben subvenció pública dels ciutadans. La limitació rau en els perjudicis directes a tercers que no són beneficiaris d’unes solucions minoritàries, sinó víctimes. Analitzem el conflicte triangular del cas: directius, treballadors i usuaris.
La vaga anunciada del transport metropolità de Barcelona (TMB) durant quatre dies, coincidint amb el Congrés internacional de la telefonia mòbil, representa greus pèrdues econòmiques directes per a la ciutat i indirectes pels catalans, a més de la mala imatge exterior de Catalunya. Els usuaris habituals del Metro i Bus no són culpables dels conflictes personals del sector. Aprofitar-se dels propis clients per millorar la nòmina és un camuflatge d’interessos, anomenat xantatge. Fa més d’un any que pensionistes i treballadors patim retallades i congelacions. De tant llescar i retallar només ens queda l’os del pernil. Aquest col•lectiu podria ajudar positivament als usuaris del servei públic, també perjudicats. Com? Fent una vaga modèlica de bon treball (a l’estil japonès i sense cap cost personal), no cobrant cap bitllet als viatgers arreu de BCN. Intueixo que la direcció trobaria un consens ben aviat i els conductors estarien ben recolzats, tot al contrari de si van per lliure i paralitzen el servei.
Si el descontentament del sector va contra la directiva del TMB –expressat per més d’un sindicat- aleshores rep el nom de denúncia pels augments tarifaris dels bitllets. No seria una reivindicació laboral. Mitjans de comunicació, com El Confidencial (11/1/12), han ventilat la despesa de 800.779 euros anuals en dietes i reunions dels 90 responsables de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La cúpula d’onze directius dels ajuntaments més propers a la capital, s’han endut 300.000 euros/any amb una mitjana de 28.000 euros cadascú per 29 reunions, a part de la nòmina anual de 80.000 euros de promig. Encapçala el rànquing l’alcalde de Barcelona amb 110.000 euros de sou i 36.800 en dietes. Si aquest sorteig d’euros entre els directius és un dels causants del dèficit que els obliga apujar un 12% les targetes bàsiques (T-10), la indignació afecta tots els usuaris, no els conductors. Que la corporació AMB doni explicacions públiques a la ciutadania. Cal una directiva de tal magnitud en salaris i personal?
Un segon cas de desviació econòmica flagrant, que pot acabar també al carrer, és la proposta d’augmentar un 30% el cànon de l’aigua dels catalans, a canvi de moderar la taxa turística hotelera gràcies al pacte polític del Partit Popular amb la direcció del gremi. La politització d’un lobby poderós vol carregar a la classe treballadora els seus impostos per salvaguardar la imatge i el negoci. Un nou xantatge del PP contra el govern català de CiU per tirar endavant els pressupostos del 2012. La resposta del poble serà contundent si el govern claudica a les exigències dels rics, quan sabem que tots els hotels del món occidental i americà apliquen aquest impost i amb escreix. La contenció del poble a tantes repressions té un límit, senyors polítics conservadors. La vostra impunitat no pot tolerar la usura dels més acomodats. El ciutadà es queda sense múscul, sense esma, té por. Està perdent la força i l’esperit de la revolta fins i tot. És una ignomínia política aprofitar-se de la feblesa quan els afortunats campen lliurament trampejant la Hisenda estatal o encobrint suculents guanys.
Ramon Mas Sanglas – 11/2/2012