Saben què volen els polítics? Es posarien
d'acord, si ho sabessin? Davant la ineptitud del consens, que donin la paraula
al poble a qui representen. Demanem exercir el nostre dret.
És l’eix vertebrador per
aconseguir una sortida sense subterfugis.
Els polítics saben com torejar el poder democràtic d’un poble domesticat en la submissió
mitjançant l’arma més seductora i destructiva alhora: la divisió. És palès en
les lluites electorals. Després recomponen el seu puzle de conveniència en la
intimitat política. Estan aplicant la mateixa argúcia amb la confrontació de la
consulta, el parany del fracàs. Amb majories simples (no arribar al 50,1%) és
perdre la batalla democràtica de la legalitat. És preferible no fer cap
referèndum abans que acceptar camins plurals.
L’argumentari per reeixir en l’autodeterminació es fonamenta
en tres pilars: Primer, fer una sola
pregunta sobre la independència amb resposta binària del Sí/NO (vot en blanc com
a testimoni estadístic no computable). Tota la societat catalana –també la
sigil·losa- es posicionarà per seguir treballant o no per a un estat propi. Segon: Renúncia absoluta a tota tercera
opcionalitat de federalisme o recomposició autonòmica, que allargaria anys
l’asfixia fins reestructurar una nova Constitució sui generis. Si el consens polític autonòmic és un guirigall, el
nacional una utopia. Tercer: Eleccions
plebiscitàries directes abans d’acceptar el recurs enganyós anterior. Un
resultat positiu majoritari i vinculant, sense ambigüitats, seria la ruta per iniciar la segregació pacífica d’Espanya
i redefinir els vincles catalans amb Europa.
Això no és
radicalitat. És exercir el dret a decidir amb claredat per esvair d’una vegada
què pensen i volen tots els catalans. Els polítics són uns delegats, no amos
del poble. Si són incapaços d’unir-se i escoltar-lo, perquè avantposen el
partidisme ideològic als interessos populars, les urnes els marcarà la ruta
sense dilacions o els farà fora per ineptes. El capitalisme neoliberal, les
oligarquies i el poder de la banca també han de rebre lliçons de la ciutadania.
Una tercera via
política és la indeterminació del blanc o negre i correspondria, en tot cas, a
l’Estat –no als partits- per contrarestar l’impuls independentista amb una
macro oferta convincent. El president del govern diu ignorar-la, de moment, per
la incompatibilitat amb la seva unitat nacional obsessiva. De fer-se realitat
un desafiament centralista a la independència, -per no perdre el 25% del PIB
nacional i l’exportació catalana-, el poble s’enfrontaria a un dilema històric
i democràtic de per vida. L’orgull i la
tossuderia espanyola, ¿permetrà mai als catalans l’ús vinculant de tal
llibertat?
Si el sobiranisme
fracassés ja despertaran alternatives pactistes, unionistes o federalistes, per
bé o per mal de l’estatus actual. No obstant, el poble haurà de confirmar
oficialment votant l’adhesió o rebuig a qualsevol nova proposta. El PSOE, que
va fulminar l’Estatut en el Congrés –menys ambiciós que el federalisme que
pregona- no està vocacionalment preparat per refer una Espanya reajustada a la
pròpia productivitat territorial. Menys el PP ficant el cap sota l’ala. ¿Com
liquidar el deute europeu sense el motor econòmic del país al que castiguen
sense combustible, més morositat i menys diners per a la formació professional?
Curiosa i sarcàstica forma de dialogar, sense alternatives dignes, reforma
constitucional i consulta. Cada dia donen més arguments als indecisos per
construir una república catalana europea.
Ramon Mas Sanglas – 5/10/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada