Estat català europeu o Estatut original 2005

Els diputats catalans estan sacsejats per la turbulència de la pregunta i la data de la consulta. Quan més estret és el cercle més difícil el consens. No acoteu tant i sigueu generosos i positius escoltant més el poble. Recobreu l'esperit parlamentari de l'Estatut 2005. 

La proximitat de la data i la incertesa de la pregunta està angoixant la ciutadania per culpa d’un Parlament enfrontat. El poble no ha sortit massivament al carrer –tres vegades- perquè els seus representants trossegin el missatge col·lectiu. El tren del sobiranisme està perdent vagons pel camí. Podrà encabir el 54% dels catalans que opten per la independència sense subterfugis i amb garanties de futur? La pregunta d’un referèndum constructiu ha de ser positiva si no vol ensopegar amb el risc del fracàs, com seria, “Independència, Sí/No?”. S’aconsegueix la mateixa claredat i sense eufemismes preguntant: “Vols un Estat català europeu (  ) o l’Estatut original del 2005 (  )?”. Marca una X la teva resposta o cap, si estàs en desacord (vot blanc). Amb aquesta doble opcionalitat oberta fins i tot el PSC –artífex de la Carta Magna catalana sepultada, però votada,- i alguns unionistes (PPC i C’s) que reclamen una reforma autonòmica s’ho repensarien. Si el sobiranisme gaudeix de bona salut el triomf serà indiscutible. Si estigués en hores baixes Catalunya no quedaria amb les mans buides. L’essència de l’Estatut 2005 és una Hisenda catalana en un marc d’ordinalitat, el reconeixement de la singularitat catalana com a nació i la transferència competencial íntegra. Molts votants adversos a la segregació (22%) i d’altres indecisos (24%) comprarien bitllet amb una pregunta dual de més vast horitzó.

El tot o res mai són companys fiables del consens. Quin partit independentista pot presumir de llibre blanc inequívoc d’un sobiranisme català europeu? El socialisme català i espanyol, ¿on té amagada la seva bíblia federalista per votar a ull cluc una Espanya reformada de cap a peus? No toca encara o la immaduresa democràtica té molt camí per recórrer. Polítics catalans, prou de més entrebancs ridículs – estem tips dels estatals- a un poble escanyat, cansat i pidolaire. No abuseu de la vostra omnipotència delegada. La societat civil no pot redactar la pregunta, però us penalitzarà severament si el descarrilament és fruit d’un partidisme egoista. Amb quants vagons sortirà el tren? ¿Podrà arrossegar el llast d’una pedagogia nefasta per falta de generositat recíproca? ¿Encertareu el destí que vol la majoria de la ciutadania pensant en clau democràtica i no partidista? És una fita històrica. La descomposició que viu el Parlament és encomanadissa i contagia les urnes. Rectificar és de savis quan hi ets a temps.

On és la teràpia per a una Catalunya integradora i progressista. Els radicalismes són fronteres bifacials de  desafecció. Intenteu la reconciliació parlamentària de vuit anys enrere (el 90% van secundar l’Estatut), i salvem entre tots la catalanitat als ulls del món abans que unes eleccions plebiscitàries hagin de sortejar unilateralment el destí final. Crisi i independència sota mínims no són bons auguris de futur, i menys, per culpa de la intolerància política dels governants o baix nivell democràtic.

Ramon Mas Sanglas – 27/11/2013