Rajoy sentencia Catalunya en fals

Els catalans han estat condemnats per Rajoy al silenci, una vegada més, sense el dret a la paraula justa de les urnes. Però, no podrà acallar la consulta malgrat l'encadenament econòmic. La resistència de 300 anys avala, per fi, una sortida existosa.

En el Senat i el Congrés el president d’Espanya ha dit oficialment  “no” a tota hipotètica negociació amb Catalunya. Ha tancat definitivament la porta al consens -del que sempre presumeix- perquè les urnes no són el seu diàleg. Sota l’epitafi de la unitat nacional i la sobirania del poble espanyol (art. 1-2 de la Constitució) ha enterrat tot intent d’entesa, posposant el seu esperit actualitzat i viu a la lletra morta. Els dirigents de la política catalana s’han esmerçat per transmetre el missatge del poble a través de les dues Cambres espanyoles, verbalment en la Moncloa i per escrit. S’han exhaurit el recorregut i terceres vies al seu abast. Fins aquí hem arribat unes setmanes abans de conèixer la data i contingut de la pregunta. El rebuig a la consulta es reafirma des de Hisenda tancant més l’aixeta de les inversions i allargant la morositat  per escanyar el pressupost autonòmic del 2014. Tot un error greu de mala praxis que un dia no llunyà pot capgirar-se. Oblidar-se que “mana qui paga” i que “el poble és senyor del poder” és apropiar-se drets indeguts. L’Estat només és recaptador intermediari del contribuent. De Catalunya rep, a més del que hi inverteix, un 8% del PIB que mai retorna. Un reajustament fiscal assenyat evitaria tal distorsió financera. Pregonar que els catalans poden pagar les seves factures gràcies la fiabilitat d’Espanya és una exhibició d’ignorància supina. L’Estat és la suma d’autonomies –mal gestades i gestionades des de la centralitat- que no pot utilitzar jugant amb les seus impostos i capitals.

Al llarg dels mesos que resten fins la consulta han de caure a Catalunya míssils de calibre gruixut. No espantaran uns votants majoritàriament convençuts que el canvi favorable –el que sigui- no pot trigar. Espanya sap i tem que el detonador econòmic del país està en mans d’un poble productiu, però, descontent. Quan dos milions de clients desafectats avisen democràticament deixar de ser-ho, els vol retenir encadenats? Una pedagogia de màrqueting buscaria alternatives atractives i de proximitat per convèncer-los. Amb l’arma i la bandera del centralisme atiarà el foc que no apagarà amb més animadversió i benzina. El flagell de la provocació té límits i pot acabar amb una fugida unilateral per mandat de les urnes. La tossuderia hispànica, ¿passarà per damunt de recursos tan assequibles com un pacte fiscal obert i just, una reforma autonòmica transversal o la restitució íntegra d’un Estatut esmicolat aprovat pel Parlament i el ciutadà?

Europa està escodrinyant cada moviment. Confia en una Catalunya pròspera i que Espanya respongui del seu deute europeu. Amb o sense segregació? La prudència aconsella silenci fins l’últim moment i deixar fer. “Se equivoca gravemente quien crea que la Unión Europea ayudará a aniquilar a los catalanes” (Ambrose Evans-Pritchard, cap d’informació econòmica internacional de “The Daily Telegraph). Europa no utilitzarà cap dret de veto contra Catalunya. Si Espanya ho fes podria ser expulsada per antidemocràtica. La UE es fa creus per les declaracions militars i ministerials del país contra els drets democràtics després de 30 anys de relacions comunitàries. Aquests comentaris sobre els escocesos en boca del ministre britànic hauria aixecat un escàndol de pronòstic, afirma Ambrose Evans. L’autodeterminació és un dret internacional.  Provocar la rendició dels catalans per assetjament econòmic seria una pèssima estratègia després de 300 anys de resistència. Res més lluny de la claudicació perquè les dificultats enforteixen les conviccions majoritàries consolidades.

Ramon Mas Sanglas – 10/11/2013