dissabte, 2 de novembre del 2013

Estat català o només independència fiscal?

Les turbulències entre Catalunya i Madrid albiren alguna clariana sospitosa de menys agitació. Preocupa al govern la proximitat de la data i pregunta de la consulta? No és cap fantasma. Caurà, per fi, l'oferta enigmàtica d'Espanya com a contrapartida?

El primer inclou la segona, evidentment. Però, molts catalans (40%) voldrien respondre la disjuntiva del titular, si Espanya oferís totes les garanties de respecte i dignitat a una Catalunya sense sortir d’Espanya. El govern, és de fiar? Negar-li l’última oportunitat pel cop de porta al pacte fiscal és pagar amb la mateixa moneda. Qüestió de galanteria, mèrit, obligació, generositat o estil negociador? L’aventura de jugar-se la consulta a una sola carta –com vol ERC- és un risc imprevisible, que de donar-se, ¿seria escoltada la segona opció o hauríem de pair amb pitjors conseqüències el “no” durant anys? Tampoc el “sí” majoritari vincula o exclou un estat català d’Europa legalment, de moment.
La remota oferta de diàleg que s’albira en el govern espanyol, poques setmanes abans de conèixer la data i pregunta de la consulta, a què respon? Potser les plagues terrorífiques vaticinades contra una Catalunya escindida afectarien més Espanya? Els economistes imparcials, políticament, diuen això. Els catalans sortirien enfortits a mig termini en els impostos, les pensions i guanys exportadors amb una quota zero de solidaritat. Si Catalunya fos un llast per a Espanya no existirien entrebancs separatistes, només facilitats. De ser deficitària, seria receptora com Andalusia i no la segona aportadora del país. El ciutadà no s’empassa el discurs polític de l’amenaça quan és víctima d’un retrocés econòmic nacional i de morositat, a més del segrest identitari històric. On es fonamentaria, doncs, el pacte d’una bona entesa per evitar la sortida unilateral? En l’economia recíproca ajustada, no en la fantasia constitucional d’interessos. El diàleg, senyora vicepresidenta, ha de partir de les realitats del segle XXI, no d’enyorances del passat.
Oblidem-nos, per un moment, de la independència territorial i el maremàgnum protocol·lari, financer i sentimental d’una separació. Quedem-nos en la negociació de la fiscalitat productiva de Catalunya i Espanya. Si cadascú s’autoadministrés els seus guanys, pagaments interns i externs, inversions i pèrdues, ¿existirien conflictes econòmics entre l’Estat i Catalunya? Cap ni un. Llavors, ¿on està l’esca del mal? En la injusta redistribució i control dels béns i impostos entre autonomies, com demostren les balances fiscals científicament neutrals. Si el llenguatge del diàleg no utilitza aquest abecedari comú parlarem llengües diferents i la guerra de babel exigirà el divorci definitiu. Si teniu dubtes sobre què vol la ciutadania, mestressa dels tributs nacionals, feu la consulta que demanen els catalans i el 84% dels diputats. ¿”Vols continuar dins d’Espanya amb una recaptació i administració autonòmica total o prefereixes la independència territorial? És més, ¿per què no s’ho qüestionen les regions espanyoles que vulguin? Si en 35 anys d’autogovern no han creat la seva instrumentalització de supervivència, són falses autonomies condemnades  a la desaparició. El mapa administratiu espanyol és caríssim per les duplicitats i la precarietat de les comunitats que viuen a expenses de subvencions.
Catalunya no demana privilegis, només equitat fiscal i respecte a la història. Això no exclou la solidaritat, però, equilibrada i temporal. Si  l’eradicació del centralisme uniformista  i del separatisme ens portés a un modus vivendi just i diferent, podríem certificar que la reforma autonòmica és urgent per tancar una transició esgotada i de baixa qualitat democràtica. La negativa estatal a ser escoltats va crear l’enrenou electoral anticipat i el projecte sobiranista alternatiu per asfíxia. Però, compte, dialogar no equival la submissió cega i cap renúncia estatutària. Les urnes han de rubricar tota alternativa al sobiranisme, irrenunciable per principi. No oblidem la màxima suprema de la prudència: “qui tot ho vol, tot ho perd”.
Ramon Mas Sanglas- 2/11/2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada