Els profetes de la
foscor que donen per tocat de mort el suflé del procés sobiranista veuen cada
dia més escletxes en el vaixell. Causa? Avantposar el servei del partit al
poble sense baixar de la tribuna. Les portades de la premsa van farcides de
picabaralles catalanes i espanyoles vergonyoses. Són conscients de l’espectacle
que donen al món i a la societat? Les
ferides internes s’han de solucionar a corre-cuita en conferències i assembles
d’emergència. Els acords de majories es sotmeten a pressions de xantatge o
intercanvis de favors. La paraula donada en seu parlamentària es trenca amb el
canvi de vent polític regional més feble. On està la brúixola i els valors
democràtics dels diputats quan estan jugant amb el poble que els ha votat?
Al calendari polític sobre
la consulta li esperen té tres fases d’acció-reacció a nivell català i
espanyol. Primera, les respostes més
heterogènies i dispars a la formulació de la pregunta, més o menys consensuada,
mai a gust de tots els partits implicats en el dret a decidir. Segona, un nou tsunami centralista de
despropòsits contra l’independentisme per dissuadir l’impuls i guanyar més adeptes
del “no”. Tercera, la oferta tardana
de l’Estat –la mal anomenada tercera via- basada en la revisió financera de
baixa intensitat i el reajustament de les balances fiscals aplicable a totes
les comunitats. Aquesta bombona d’oxigen artificial podrà despenjar votants de
les urnes i potenciar l’eslògan que “més val menys i segur que res”. La proposta
nacional arribaria pocs mesos abans de la data per desgastar, confondre i
augmentar la bel·ligerància partidista. És la regla d’or de l’estratega militar
intel·ligent: no entris en combat quan els enemics ja es maten entre ells. No
calen més xocs i catàstrofes. Això busquen i desitgen de la Catalunya que els
traurà de la crisi nacional, segons Montoro?
Però el suposat enemic
sobiranista tampoc dorm. Té les seves armes alternatives, sempre i quan la
supèrbia i discòrdia no entrin en pròpies trinxeres. La planificació consultiva
múltiple es fa imprescindible en aquest camp de batalla per aplicar la tàctica
més apropiada en cada situació i temps. Pregunta directa, “Independència?(sí/no)” és la més adequada sense terceres vies.
Però, serà inevitable ampliar el ventall de la qüestió si Catalunya rep una
alternativa espanyolista i vol respectar l’objectivitat, el compromís electoral
de CiU i no discriminar cap votant: “Independència
o la proposta de l’Estat? (sí/no)”.
Només la convicció sobiranista majoritària podrà superar una provocació
d’última pensada en dividir coalicions polítiques, entitats cíviques i la
ciutadania. ERC i CiU es tiraran els plats pel cap? Seria el colofó de la il·lusió espanyola. Saben que dividits
s’aniquila la majoria parlamentària. Cauran en el parany i xoc encadenat d’un
tren de rodalies?
La solució primera no
ha de passar per la tossudesa de la secessió territorial si les enquestes no
són àmpliament favorables a la segregació. L’alternativa més encertada davant
les urnes és la independència financera primer, amb la força del poder fiscal
català: la recaptació i administració integral dels béns i impostos propis.
Quin article constitucional vulneraria sense trencar la unitat regional? Els catalans
solidaris en excés deixarien de ser pidolaires. Una paradoxa real. Quins
empresaris catalans s’oposarien a tenir més recursos sense trencar el mercat
espanyol i europeu? No totes les batalles perdudes són irrecuperables. Aquesta
victòria democràtica seria la restauració de l’Estatut genuí del 2005 aprovat
pel Parlament i votat pel poble.
Ramon Mas Sanglas –
16/11/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada