Atrapats per les paraules

Les paraules ens perden i divideixen. El distanciament entre polítics i ciutadans és perquè parlem llenguatges diferents i tenim interessos diferents. Serà possible trobar-nos en una simple pregunta sense embuts de vocables?

La pluralitat partidista amb “tants caps, tants barrets” acabarà amb un diccionari polític de vocables paral·lels per definir un mateix mot amb accepcions de partit. El terme “diàleg”, encaminat vers la unificació de criteris ha perdut la significació més genuïna, no pel desgast sinó el desús. També es mou la intensitat i vibració de cada paraula segon l’entorn i les persones. La puresa sobiranista d’un any enrere sembla aigualir-se de tant marejar la perdiu en els mateixos àmbits catalanistes del Parlament. Els baròmetres de tendències confirmen aquestes fluctuacions en les preferències electorals i el refredament independentista. ¿És una percepció subjectiva o l’atenuació de les amenaces espanyolistes aconsegueixen l’objectiu d’apropament a les tesis unionistes? Analitzem el mapa polític i els posicionaments més esfilagarsats del partidisme a l´hora de consensuar la pregunta sobre la consulta.

El sector més fidel al separatisme radical (ERC i CUP) no ha retrocedit. Manté l’objectiu de la data, pregunta única i resposta dual “sí/no”. El seus socis de govern estan dividits. Els convergents, compromesos amb el terme “sobiranisme” (no independència) mostren daltabaixos a causa del líder d’Unió. Duran i Lleida, contrari a una sola opció en la consulta –esperançat en una oferta estatal o tercera via- està soscavant el bastió d’un estat català acceptat per Europa. No obstant, és pitjor no saber ben bé què vols, pots o et deixen fer. Parlo del PSC. A la volubilitat interna a l’hora de votar se li afegeixen dos agreujants: la pèrdua de militants històrics pel camí i la dissensió oberta amb els germans del PSOE. La visió federalista continua desconeguda i embrancada amb el PP sense el suport necessari per reformar la  Constitució. Els ecosocialistes intenten acontentar tothom mentre es canviï l’estatus quo. Com? Amb rupturisme o sense? Les prioritats socials deixen en terra de ningú el futur polític que volen per a Catalunya. Ben diferent és el PPC que proclama la indissolubilitat radical del territori i la negació al dret a decidir unilateral dels catalans. L’única contrapartida positiva, la millora del sistema financer autonòmic sense privilegis dins la unitat d’Espanya. Aquest immobilisme els ressitua com a cinquena força parlamentària en benefici de Ciutadans que conquereix el tercer lloc. La picaresca del “tanto monta, monta tanto”, tan espanyol com català i viceversa, ha captivat el vot del ciutadà neutral, nouvingut i enemic de palestres, mentre no falti el pa a taula. Per evitar confrontacions no volen urnes ni consulta. Fins aquí els polítics que s’enalteixen de jugar net tots. Però, i el ciutadà del carrer, no té l’última paraula?

De tot aquest conglomerat i poti-poti, el comú denominador del polític és el seu continuisme. I del votant català? La millora de l’economia individual primer i autonòmica per extensió. No les ideologies, menys la tipologia governamental independentista, federal o autonòmica. Dit ras i clar: “la pela és la pela”, dintre o fora d’Espanya. Diguem les coses pel seu nom sense embolicar la cartera amb la senyera, exigint la recaptació i administració de tots els recursos catalans mitjançant una Hisenda pròpia. Pacte fiscal o concert econòmic? Recularem a les tesis del cop de porta? Trenquem tabús constitucionals d’una vegada que no ho són quan interessa. La independència fiscal i financera, més assequible jurídicament, té prioritat a la territorial per a la majoria. Per a totes dues només cal voluntat política per canviar el que calgui.

Ramon Mas Sanglas – 4/12/2013