L’Estatut votat, la pregunta del consens

Oblidar pactes polítics i democràtics del passat, com l'Estatut, és renunciar uns valors enterrats impunement. Si el Parlament va trobar l'acord per aprovar-lo, ¿no pot ser aquest instrument l'entesa de la consulta per unificar la pregunta?

Buscar l’entesa entre set partits que veuen Catalunya amb set ulls diferents és com trobar una agulla en un paller. Estan en litigi tres carrils ideològics: la proposta sobirana àlies independentista, un Estat federal desconegut, la reforma autonomista actual. A part tenim un gruix de la societat civil reivindicativa (ANC, entre d’altres) empenyent cap a un nou estat català. Les dues darreres macro manifestacions de l’11-S van donar suport al sobiranisme sense pal·liatius. Només en les urnes sabrem el seu abast real.

La metodologia per redactar la pregunta rau en el retrobament dels partits a favor del dret a decidir. L’autoexclusió del PPC i Ciutadans ho simplifica. Tot i això, ens trobem davant d’un misteri trinitari, incloure tres en un. Acontentar separatistes, federalistes i unionistes en una pregunta simple i resposta monosíl·laba és un laberint sense porta. Els cincs partits estan atrapats en una teranyina que només té sortida seguint els fils radials cap el centre, el nucli de la solució. A partir d’aquí podran decidir la pregunta “unívoca”, el menys ambigua possible i més plausible per a tots. On està aquest epicentre d’encontre? En l’aprovació de l’Estatut el 30 de setembre del 2005 amb una majoria de 102 diputats contra 15. Va ser una lliçó democràtica d’unitat partidista i parlamentària.  Després de vuit anys, en un marc competencial més asfixiant que aleshores ¿s’ha enrarit tant l’esperit unitari de la Cambra fins l’esmicolament per no entendre’s? Increïble. Aquí tindríem la pedra filosofal de l’acord: “Vols recuperar íntegrament l’Estatut originari del 2005 votat i aprovat pels catalans amb una Hisenda pròpia i uns drets culturals i lingüístics singulars?”(Sí/No). No oblidem que ara ens regeix un Estatut il·legal retallat pel Congrés i el TC no ratificat democràticament pel poble. Recuperaríem l’esperit i la lletra genuïns amb el reconeixement oficial de nació -no solament al preàmbul- sense cap segregació territorial. Catalunya es faria independent econòmicament amb la recaptació i administració fiscal directa de tots els seus impostos (sanitat, educació, pensions, sector social,...) sense passar per la centralitat de l’Estat, a qui pagaria els serveis comuns. El desplegament econòmic i l’autogestió integral és una forma de sobirania i progrés. Per mostra, el País Basc, amb un 15% d’atur. Quin article constitucional vulneraria la recuperació estatutària –exigida des de les urnes-  destrossada per l’enginyeria perversa del “nos hemos cepillado el Estatut”? O pel contrari, prefereix Espanya un adéu definitiu de Catalunya? Encara no sabem què vol. En cas de rebuig o desacord,  la pregunta alternativa és claríssima: Independència sí o no, sense dilacions. Tota moneda té dues cares. Ens hi volen amb condicions dignes o marxem.

El model autonòmic de l’Estat no ha funcionat mai. Ningú ho nega. Cal canviar l’eina per obsoleta, trencant, necessàriament,  regions i creant fronteres? No seria suficient i també efectiva la independència fiscal? L’amor propi i l’orgull de cada partit pot negar-se a cedir la seva visió del futur dels catalans, però, ¿han avaluat els riscos i conseqüències del seu fracàs, un “no” de les urnes, els processos burocràtics federals i una Catalunya segregada fora d’Europa? L’encert penja de l’atzar. L’únic cert, que el ciutadà no dipositarà una papereta a les palpentes sense les garanties mínimes de més qualitat de vida per a les properes generacions.

Ramon Mas Sanglas – 5/11/2013