Ideologies, drets i democràcia

Avortament, sobiranisme, immersió lingüística són tres temes candents del moment. Mentre un govern absolutista tiri d'un extrem de la corda i el poble per l'altra, la via de l'acord serà impossible fins que es trenqui. Això és democràcia?

Cap problema seriós del país escapa de l’entramat d’aquesta trilogia. La consulta sobiranista, per exemple, està embolicada entre les xarxes del partidisme més frontal i el dret ciutadà de decidir. Les ideologies liberals i progressistes i el tarannà conservador ultradretà no es toleren mútuament, siguin de règim civil o religiós. No obstant i així, els drets irrenunciables de consciència no podran ser mai absorbits pel poder polític de torn. Tot un litigi clàssic, com ciència i religió, que cal destriar amb maduresa i sense tabús. Qui hauria de ser l’àrbitre en última instància? El poder democràtic de les majories, que no està assolit com a cultura ibèrica, els referèndums. La litúrgia de les convencions i congressos de partit poden inculcar als seguidors reclosos el seu esperit ideològic pur per no trencar consensos interns, -impedint la llibertat individual, si cal- però, no podran suplantar la democràcia de les urnes malgrat esquivin o limitin l’accés obert amb un sistema electoral de llistes tancades.

Un problema acarnissat que viu el Congrés del país i el carrer és la reforma de l’avortament, sense cap necessitat de remoure un tema resolt i estabilitzat socialment fins ara. El soroll que ha creat el PP és tot un despropòsit estatal. No cal parlar dels esgarips en la bancada de l’oposició. Cap governant pot apropiar-se del dret sobre el propi cos, sigui home o dona. La pàtria potestat paterna i materna n’és la responsable finalista d’un futur ésser amb plenes facultats mentals i físiques sanes i també de les mancances en cas de saber-ho i no avortar, acceptant les conseqüències, mai per subjugació legal. Ni consellers, metges o psiquiatres volen ni poden substituir aquesta responsabilitat intransferible. La força legislativa sobre una vida amb malformació congènita sense el dret a interrompre l’embaràs és un segrest de la voluntat progenitora i més, quan no existeix la garantia escrita i absoluta d’una assistència social de per vida. Les ideologies més recalcitrants no es posaran d’acord amb la llibertat humana en aquest afer. Les manifestacions i contraatacs del progressis

me assenyat demanen les urnes contra l’absolutisme radical del govern en assumptes tan punyents. Quan afecta l’economia pot interferir l’equitat i la justícia, però no incideix sobre noves vides.  Per què el món polític espanyol és al·lèrgic a un sistema consultiu habitual a Europa?

Tota qüestió jurídica, política, laboral, sanitària o educativa amb múltiples facetes interpretatives i motiu de discòrdia social, no hauria de veure la llum de la resolució sota criteris exclusius del govern per garantir-ne la continuïtat. Un exemple més, la intervenció escolar. És una incongruència de la raó i una ofensa a la ciutadania la interlocutòria que es carrega la immersió lingüística d’una aula perquè un alumne exigeix més hores de castellà. Un mal menor no pot crear-ne un de pitjor com és la destrucció de 30 anys d’integració discriminant el grup d’un sistema modèlic. Aquí és evident que la ideologia política de la jurisprudència ha primat al consens d’una col·lectivitat. L’equilibri entre el dret de la individualitat responsable i la seva idiosincràsia hauria de passar sempre pel sedàs del bé comú i el consentiment social.

Ramon Mas Sanglas – 2/2/2014